setsotazero

CATALÀ DE L'ANY

2008-03-06T22:27:00.016Z

Ai, quins nervis, ja s'acosta la gran gala dels il·lustres nostrats. Ja sabem els deu candidats a català de l'any 2007. Qui seran, qui seran?
CANDIDATS OFICIALS A CATALÀ DE L'ANY 2007

Ja ho veuen, senyors, quina decepció. Tot tan gris i previsible com sempre: Cantants, cuiners, esportistes, científics i fins i tot algú que perdria una partida d'escacs contra una mona borratxa, com Raúl Tamudo, aspiren a ser nomenats català de l'any.

Doncs no hi estic d'acord, no senyor. No pot ser que només puguin tenir aquest honor personatges que sortirien ensenyant la saleta de casa al “Tot i més”.

Què hi ha d'aquells compatriotes que, amb humilitat, han aconseguit fer-se un lloc en l'imaginari català, però que l'establishment ha llençat al sac dels pàries, els fracassats i els “cantamanyanes”?

Ja n'hi ha prou d'aquesta farsa. S'ha de proposar una alternativa. Els meus candidats a català de l'any 2007 són:

Dieguito el malo.

Dieguito ens demostra que es pot arribar al lloc més alt del lumpen català sent un delinqüent absolutament desastrós. Només cal tenir moltes ganes de notorietat i que te la bufi tirar-te mitja vida a Can Brians.

L'obsessió d'aquest pelacanyes ha estat sempre sortir a la tele i als diaris, fins al punt de deixar-se entrevistar, tan panxo, per l'”entre linies” mentre estava fugat i en recerca i captura, fet que demostra que és el delinqüent amb més pachorra de la nostra història.

En el seu últim atracament, el tio va tenir els sants collons de cascar-se tres birres al bar del davant del Caprabo que anava a atracar, fent-la petar alegrament amb el cambrer. En un moment donat, li va caure una bala al terra "Oiga que se le ha caído una bala", "No, no, es una moneda", va dir Dieguito, “me voy que llego tarde”. Va culminar aquest brillant cop retenint set ostatges durant una hora, pimplant-se una ampolla de cava durant el setge policial i deixant-se convèncer per les caixeres que retenia com a ostatges, de sortir barrejat amb elles disfressat amb una perruca grisa i unes ulleres de pasta. En sortir, va intentar emportar-se, ocultant-lo entre la roba, una pernil ibèric (d'oferta, a 59 euros). Va ser trincat ipso facto pels Mossos.

Artur Trias (Franciscu).

En Franciscu no pujarà mai a l'escenari del Kodak Theatre a dedicar un òscar a la seva mare, la seva tieta i a Catalunya. Però només pel fet d'haver d'interpretar durant anys un pobre diable que ha de mitigar el dolor de les morenes fumant maria, ja mereix la nominació a català de l'any.

Alicia Esteve / Tania Head.

La catalana més internacional de l'any 2007, amb diferència. La seva capacitat per la fabulació i el marqueting personal és extraordinària i mereix un reconeixement. Els que la titllen d'impostora, egòlatra i mentidera impresentable són una colla d'envejosos. Cap d'ells sortirà mai a la portada del New York Times.

Duran i Lleida mataria per sortir al niu iork taims encaixant amb Rudy Giuliani.

Professora Rossana.

No pot ser que, tenint el país que tenim, no hi hagi, entre els candidats, un representant oficial dels dropos, els galtes i els aprofitats en general.

Aquesta dona amb pinta de madam de puticlub, que tots heu vist a les nits del canal 25 venent els seus serveis de vidència telefònica i tarot per SMS, ha de ser tinguda en compte.

Una paia que és capaç d'aconseguir que la gent es deixi els quartos en serveis com “ritual de purificación y transcomunicación”, llibres amb el títol “Manual de crecimiento mágico a través del “yo soy"”o comprant aquesta merda d'amulet que ha batejat com "el mandalá", per 120 euros, mereix el respecte i admiració de tots aquells que aspiren a forrar-se sense fotre brot i la nominació a catalana de l'any.

"El mandalá transmuta todo lo negativo en positivo y ejerce,
al tiempo, un abrimiento de caminos en el amor", apa, 120 de l'ala.

Post patriconat per “meiga mágica”

EXPRESSIONS QUE EM DONEN PEL SAC

2008-02-21T23:39:00.005Z

“aconteixement”

“punyetassu”

“apa, adiós”

“si servit”

“lugrar”

“abogat”

“de la guard”

“per suposat”

“aiga del grifu”

“m'has assustat”

“finde”

“enfermetat”

pronunciar “paf” per referir-se a un pub.

pronunciar “vozca” per referir-se al vodka.

PD: La foto no té res a veure amb el post, però també em dóna pel sac.

NO!, NO HE VIST “MAMMA MIA”

2008-02-19T23:44:00.001Z

Sé que molts desitjaran apedregar-me per aquesta afirmació: EM CAGO EN EL TEATRE MUSICAL.

De petit, quan els dissabtes, després de dinar, feien la pel·lícula de “sesión de tarde” hi havia tres possibilitats: Pel·lícula d'americans pelant nazis o japos, pel·lícula d'americans pelant sioux o pel·lícula de bujarrons arrencant a cantar i ballar en mig d'una escena. Quan es donava aquesta tercera opció la frustració i la còlera m'inundaven de ganes de veure cremar en Fred Astaire, la Ginger Rogers, en Frank Sinatra, en Gene Kelly i tota aquesta escòria en una immensa pira feta de sabates de claqué.

Aquell trauma infantil no ha estat mai superat i l'odi vers les pel·lícules i els espectacles en què la gent es diu les coses cantant ha anat creixent alimentat per imatges com aquesta:

Aquesta ràbia ha estat latent i continguda fins que algún fill de perra ha decidit importar els pitjors subproductes de la Gran Via Madrileña i els teatres de Barcelona han estat sent envaïts, o ho seran pròximament, per operetes de la calanya de “Mamma mia”, “We will rock you”, “Grease, el musical de tu vida”, “Hoy no me puedo levantar”, “Romeo y Julieta, el musical” o “Cabaret, El musical”.

Tu puta madre, el musical.

NO L'HE DINYAT

2008-02-18T12:16:00.003Z

Hola, col·legues.

Diverses circumstàncies (gens greus i molt domèstiques, així que us les estalviaré), m'han mantingut lluny del meu i dels vostres blogs durant força temps. Ara que la cosa ja està més calmada, em proposo actualitzar i visitar-vos tant sovint com pugui.

Il·lustraré aquest post amb una imatge que m'incita a tornar:

APARCATS

2007-11-29T12:22:00.000Z

Estic indignat, senyors, que quedi clar: INDIGNAT. Llegeixo aquesta notícia segons la qual al centre comercial Gran Via 2, han creat el que els periodistes enginyosos han batejat com “aparcamarits” o “guarderia per a homes”, un espai amb sofàs, premsa esportiva i teles de pantalla plana on les senyores “aparquen” els homes que les acompanyen a comprar roba per què no molestin.

Però què s'han cregut? És absolutament ofensiu que tractin els homes com a goril·les insensibles, únicament interessats en jeure al sofà a mirar la tele i llegir l'Sport. Què es pensen? que no som capaços de gaudir d’una tarda de compres? Que per ser homes no ens poden agradar la roba i els complements? Tant simples i primitius ens consideren?

Aquest ultratge al gènere masculí constitueix una discriminació sexista en tota regla, així de clar. Què dirien moltes dones si als camps de futbol o als concessionaris de cotxes posessin uns “aparca-dones”, amb revistes de cor, telenovel·les i tallers de cuina i punt de creu, eh, eh? Què dirien? Tolerarien una ofensa masclista d'aquest calibre?

Ehem...

Vale, va, m'heu enganxat, ja he dit prou parides, seré sincer: EM SEMBLA UNA IDEA COLLONUDA.

A CAP home que es vesteixi pels peus li agrada mirar aparadors, aguantar perxes, menjar-se els mocs a la porta de l'emprovador, anar a buscar una talla més, i tota la merda que comporta acompanyar una dona a comprar roba . Aquesta és la puta veritat.

Així que espero que aquesta magnífica iniciativa s'estengui ràpidament a tots els espais comercials de la ciutat, si bé proposo unes millores per fer-ne un espai més acollidor:

Espai de degustació d'embotits, formatges i vins.

Accés gratuït a internet per poder connectar-nos al youtube, als blogs dels col·legues i a pàgines marranes.

Espectacle d'estriptease a càrrec de les candidates a “vecinita FHM 2007”.

I que li donin pel sac a l'Adolfo Domínguez.

AVÍS ALS CONSUMIDORS

2007-11-20T22:35:00.000Z

Si un matí, rentant-vos les dents amb el vostre dentífric Colgate Herbal White, en comptes de gaudir de la frescor natural de la millor combinació d’herbes silvestres, noteu que la boca us queda amb gust a merda, és que heu ensopegat un dels tubs de pasta de dents Colgate on s’han detectat elements fecals.

Un gust inesperat, però no menys natural.

Yo ma rentu als pinyus amb Colgate Fecal White i al Jose li encanta.

CRUYFF: GALLINA CAGADA.

2007-11-14T15:07:00.000Z

Després de la derrota del Barça a Getafe s'han començat a sentir veus reclamant un canvi d'entrenador i han sortit noms com Mourinho, Valverde o Van Basten.

Quina merda de solucions són aquestes? Mourinho és un bon entrenador, d'acord, però, ¿no haviem quedat que era un “puto traductor que odia el Barça i que nosaltres l'odiem a ell vete al teatro prepotent filldeputa”? I fitxar l'entrenador de l'Espanyol?, que no tenim honor? som nosaltres els que venem a l'Espanyol els que fracassen al Barça, de tota la vida. Van Basten no ha fet una merda com entrenador, què cony pinta aquest tio en la travessa de possibles substituts?

La resposta a l'ultima pregunta és: Johan Cruyff. “Van Basten, el favorito de Cruyff”, diu la remor de la premsa esportiva.

Ja n'estic fins els collons d'aquest tio i de la colla de mamons que el tenen per l'oracle del Barça. Com pot ser que un paio que porta deu anys retirat segueixi tenint tanta influència?

No volem una iaia criticaire. No volem un entrenador a l'ombra. Volem un entrenador.

"Los centrales, diez metros adelante; las líneas, más juntas, velocidad del balón y juego de posición", "Cuando el equipo tenía la pelota no encontraba a nadie desmarcado. Todos quietos. Ni un movimiento de ruptura", "No ha mejorado nada, pero esto no es lo peor. El equipo ha dado un paso atrás (...). Ahora es el momento de dar un golpe de timón", diu en el seu últim article a El Periódico.

No en saps tant tio? No ho veus tot tan clar? No tens el títol d'entrenador? Doncs tingues els sants collons de fotre't el chándal d'una puta vegada i baixar al camp a jugar-te-la. Ah, que si te la jugues potser perds?, és clar.

“El millor entrenador de la història del Barça”. “El creador del Dream Team”. “El guanyador de quatre lligues consecutives i de la primera copa d'Europa”. Vols ser recordat així. Et cagues a les calces de pensar que pots perdre aquesta fama. T'horroritza ser tu el criticat i no l'eminència futbolística que es dedica a pontificar.

Dedicar-se a jugar al golf i a escriure dos articles per setmana fotent maranya és molt còmode, però és de covards. Ara ja no tens excusa, el Núñez ja no hi és. Prou de moure els fils a la reraguarda. Dóna la cara o que et donin pel cul.

DISSENYADORS DE MODA

2007-11-06T23:26:00.000Z

Els dissenyadors de moda són uns paios que de petits els agradava vestir nines i dibuixar princeses i de grans s’han dedicat a embaucar iaies milionaries, esnifar farlopa i beure champagne.

Com a gurús de la moda, la seva imatge hauria de ser el paradigma de l’estil, l’elegància i el bon gust, però ells es pixen i es caguen en tot això, que per alguna cosa són dissenyadors d’alta costura i es poden permetre el luxe de portar unes pintes que si fossis tu t’apedregarien pel carrer.

En la seva particular competició per veure qui és més hortera s’agrupen en tres grans categories:

1.-PARELLA CONJUNTADA: Per aconseguir fer el doble de ràbia, s’aparellen unint els seus noms monyarrosos amb una “&” i apareixent al final de les desfilades vestits iguals i saludant sota una pluja de clavells i confetti daurat. Són il·lustres integrants d’aquest grup:

Victorio & Lucchino.

En realitat es diuen Víctor Rodríguez i José Luís Medina, però quedava poc glamurós

Dolce & Gabbana.

Encantats d'haver-se conegut

Viktor & Rolf.

En Bud Spencer els hauria de fer una visita.

2.-SENYORS GRANS RECREMATS: Aquests acòlits de Dorian Gray lluiten contra els efectes del pas del temps a base raigs UVA, tints, perruquins i samarretes ajustades. Si veiessis el teu avi vestit així l’ingressaries a un asil psiquiàtric. Tenen tots els números per morir a causa d’un melanoma, però se’ls ha de reconèixer que, després de tants sacrificis, han aconseguit tenir una imatge realment patètica. Els seus màxims representants són:

Giorgio Armani.

Per molt que es perfumi fa olor de churrasco acabat de treure de la barbacoa.

Valentino.

Es tenyeix amb una mescla de tempera marró i reparador de mobles O’cedar.

Roberto Cavalli.

“Cómo pude yo haberme perdido la fiesta? Yo soy la fiesta”. ...

Yves Saint-Laurent.

La mostra de com portar un gat atropellat al cap i viure tan tranquil.

Claude Montana.

Espero no compartir mai ascensor amb aquest senyor.

3.-ENGENDRES VESTITS COM AUTÈNTICS FILLS DE PERRA: Si existeix l’infern segur que està ple de paios vestits així. Vegeu els fills predilectes de l’horror:

John Galliano.

Abans d'obrir l'armari es fot quatre clenxes.

Karl Lagerfeld.

La síntesi de la abuela de la fabada i Michael Jackson.

Així està el pati.

PESADILLA EN GRIMA STREET

2007-10-26T01:13:00.000+01:00

ENDAVANT VIDEO

BÍTEM SOCIAL RULES

2007-10-15T23:33:00.000+01:00

Com a bons ciutadans, gregaris i necessitats d’acceptació, estem acostumats als convencionalismes socials, aquelles normes no escrites que fan que, per exemple, aguantis impassible i assentint amb el cap, el rotllo insuportable sobre vins i cellers, provinent de la boca halitòsica del nòvio de la teva cosina.

Però encara hi ha gent sense complexos, que va per la vida trencant motllos.

Diumenge dinàvem a casa dels meus sogres. També hi estaven convidats uns familiars llunyans que jo no coneixia, cosins de l'avi de la meva dona, que viuen al poble de Bítem, al Baix Ebre.

El que un espera, quan venen convidats, és que es presentin amb un tortell de crema o una ampolla de cava, que són elements inclosos en la llista no escrita de “coses que es poden portar quan et conviden a dinar els diumenges”.

El que no t'esperes de cap manera és que es presentin amb 15 quilos de mandarines i tres melons. I menys que et diguin. “Vos hem portat esta fruita del nostre tros, que mos sobrava i l'haguéssim hagut de tirar. Lo meló gros s'ha de menjar avui que està molt madur i demà ja serà podrit”.

Amb dos collons com dos rodes de carro.

Nosaltres, esclaus de les normes socials, vam menjar, de postres, meló passat, vam dir que era boníssim (molt gustós, es diu en aquests casos) i vam haver de carretejar cinc putos quilos de mandarines cap a casa, per no quedar malament amb la sogra, que li sabia greu llençar-les.

Borregos que som.

I a sobre moltes eren verdes. Tot un detall.

COMPRES GILIPOLLES

2007-10-07T23:59:00.000+01:00

El consumisme ens ha atrapat. Els calers ens cremen a les butxaques. I acabem comprant o regalant coses inútils, idiotes i absurdes.
Fent neteja per casa aquest cap de setmana, m’he trobat amb alguns d’aquests objectes que mai haurien d’haver sortit de la botiga:

KIT PER FER CÒCTELS:

Algú va tenir la genial idea de regalar-me aquest grapat d’estris incomprensibles que acumulen pols a un calaix del moble del menjador. Regal absolutament inútil, si bé menys perillós que l’infernal artefacte per fer foundies, especialment inventat per donar feina a bombers i cirurgians plàstics especialitzats en desfiguracions facials greus.

Els regals “originals” comprats al Natura o al Vinçon són una caca. Fer a casa còctels, foundies, raclets o cus-cus és de modernillos. Deixa-ho clar als teus amics.

PESES:

No caigueu mai en l’error de comprar unes peses pensant que aconseguireu superar aquell baixón d’autoestima que et provoca la teva imatge al mirall després d’endrapar com un garrí durant les festes de Nadal. No sou Kevin Spacey a American Beauty. Penseu que no n’hi ha prou amb comprar-les, després cal aixecar-les repetidament diversos cops per setmana. I pesen molt. Collons si pesen!. Resultat: vint-i-quatre quilos de ferralla ocupant un espai preciós al meu armari.

"LÁPIZ CORTA-SANGRE":

He conservat aquest ignominiós producte per no oblidar mai un dels moments més ridículs de la meva vida. Un bon dia, a les 7:30 del matí, m’afaitava a tota hòstia perquè feia tard a una reunió amb uns clients. El resultat de tanta pressa va ser un tall profund a la part baixa del nas. No sé quin cony de venes o capil·lars passen per la totxa, però vaig començar a sagnar com un porc a la matança.Després d’infructuosos intents d’aturar-me l’hemorràgia amb el sistema clàssic del taponament amb paper de vàter vaig baixar desesperat a la farmàcia de sota casa implorant una solució al farmacèutic. Em va encolomar aquesta merda d’aquí dalt.

Vaig acabar arribant tard a la reunió després de veure’m obligat a fer tot el viatge en metro pressionant-me el nas amb un clínex davant les mirades flipades de la resta de passatgers. Gol per l’esquadra del farmacèutic. Cabrón.

“JAMONERO”:

La seqüència dels fets de tan absurda compra és la següent:

1.- L’empresa de la teva dona té el detall guai de posar un pernil al lot de Nadal. 2.- No saps on col·locar el pernil a la cuina però t’imagines tallant pernil amb gran estil per obsequiar els teus amics i familiars. 3.- Decideixes comprar un estri d’aquests però pel poc que el faràs servir no et vols gastar molta pasta i el compres al Lidl. 4.- Has comprat un tros de fusta amb uns ferros que ballen i no aguanten bé el pernil i a més te n’adones que no saps tallar pernil. 5.- L’empresa de la teva dona també deu haver comprat el pernil al Lidl, perquè té gust de pernil envasat del Lidl. 6.- Tens dos mesos aquest artefacte fent nosa a la cuina fins que al pernil li surt verdet i decideixes tirar-lo. 7.- Durant els següents 10 mesos tens serioses dificultats per col·locar les olles a l’armari de la cuina, però no et decideixes a llençar aquesta merda d’invent per si l’empresa de la teva dona es torna a enrotllar i li regala un altre pernil el proper Nadal.

COSES QUE EM FAN FÀSTIC

2007-09-30T23:51:00.000+01:00

Parlar amb gent que li canta l'alè a rata morta.

Els coloms atropellats (sense atropellar també, però menys).

Les tasses de cafè de bar amb marca de pintallavis.

Trobar-me al portal de casa un vòmit de fideus i sangria.

Un moc verd enganxat al seient de l'autobús.

La baba blanca a la comissura dels llavis.

Els cargols.

Isabel San Sebastián.

"Los que leéis este blog sois todos unos cómplices de los terroristas"

PATERNITAT

2007-09-19T23:29:00.000+01:00

Hola, amics! Com alguns ja sabeu, l'endemà d'escriure el darrer post va néixer la Júlia, la meva segona filla. L'Aina té 15 mesos, així que ja us podeu imaginar perquè he trigat tres setmanes en tornar a l'activitat blogaire.

Hi ha gent que quan veu que tens dues nenes amb tan poca diferència d'edat, et mira amb cara de commiseració i et diu: “que valents!”. En realitat estan pensant “que pringats!”. Potser sí que sóc un pringat, però, en tot cas, sóc un pringat feliç.

Així que us animo a tots els que us ho estigueu rumiant i no us acabeu de decidir, a provar l'experiència de la paternitat. I no només perquè algú ens haurà de pagar la merda de pensió quan siguem vells.

Això sí, adverteixo que té efectes secundaris i passes a fer coses molt rares, com:

Gastes molts més diners a la farmàcia que en bars, restaurants, cinemes i tota la resta d'oferta d'oci junta.

En qualsevol moment et pots trobar parlant amb veu de retardat mental, dient coses absurdes, fent ganyotes lamentables i cantant les cançons més ridícules.

Un dissabte a les vuit del matí pots estar col·locant-li les ulleres al Míster Potato o flipant amb les històries surrealistes dels Teletubies.

Fas a gust tasques com netejar caca o treure mocs.

Sí, amics, jo abans també em gastava la pasta en cubates

Quatre leuros em va cascar una gitana per un puto tros de plàstic ple d'aire en forma de canari cabezón. Els vaig pagar a gust.

Bé, potser si us animeu a seguir el meu consell, d'aquí a nou mesos i uns quants dies, ullerosos i arruïnats, us estareu cagant en mi i en tota la meva família. Però quan al cap d'uns quants dies més el vostre cadell us agafi fort el dit, us somrigui i digui “papa”, pensareu: “Quanta raó tenies, hòstia!”.

DESMENTINT ARISTÒTIL

2007-08-28T17:03:00.000+01:00

L'altre dia em van enviar un recull de frases atribuïdes al gran filòsof Aristòtil. Hi he estat reflexionant i n'he trobat unes quantes que m'han fet venir al cap certes imatges que contradiuen els pensaments del savi grec:

Només hi ha felicitat on hi ha virtut i esforç seriós, ja que la vida no és un joc.

Únicament fent el bé es pot ser realment feliç.

Tot home, per naturalesa, desitja saber.

"Mande? Lo cualo?"

Entre els animals, l'home és l'únic que poseeix la paraula.

Qualsevol pot enfadar-se, això és una cosa molt senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tan senzill.

"Prou!!!!"

El càstig del mentider és no ser cregut.

"Apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya"

En les adversitats surt a la llum la virtut.

"Lo trene van bien hay que tené pasiencia"

Adquirir des de joves uns hàbits no té poca importància: té una importància absoluta.

Currantes en pràctiques

L'ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona.

L'únic Estat estable és aquell en el qual tots els ciutadans són iguals davant de la llei.

Allò que té ànima es distingeix d'allò que no la té pel fet de viure.

"Os odio a todos"

L'amor únicament es dóna entre persones virtuoses

Es valora més allò que s'ha aconseguit amb molts esforços.

"Lo mio ma costao"

La naturalesa no fa res en va.

"gñññññññ"

AQUAGYM

2007-08-01T23:08:00.000+01:00

Els detractors del fútbol sempre intenten denigrar-lo definint-lo com: "vint-i-dos tios en calçotets corrent darrera d'una pilota".

Aquesta tarda he contemplat l'espectacle de quinze iaies en banyador fotent saltirons dins d'una piscina agafades a un tub de goma-espuma.

Aquagym: L'esport més idiota que s'hagi inventat.

JENNIFER SORAYA VANESA DE TODOS LOS SANTOS

2007-07-24T23:04:00.001+01:00

Com a bons monàrquics (o en el seu defecte juancarlistas), tots deveu saber que la família reial espanyola té la tradició de batejar la seva parentela amb aigua portada expressament del riu Jordà. I com tots sabeu, hi ha gent que té la dèria d'imitar qualsevol parida que facin els famosos, especialment si és la campechana familia real.

El cas és que, avui, xerrant a la feina sobre bateigs, una companya ens ha explicat que té, a casa seva, una ampolla de Fanta de dos litres amb aigua del riu Jordà. La va portar d'un viatge que va fer a Jordània, agafada directament del riu.

La té al congelador perquè no se li faci malbé (?!) i la guarda amb la intenció d'usar-la per batejar la seva descendència. Bé, amb dos litres en té per batejar les properes set o vuit generacions.

Hem començat a fer conya sobre el tema i ha sorgit la idea que podria provar de subhastar-ne, en ampolles petites, per l'eBay, que encara en trauria alguns quartos i que podria allargar-la barrejant-la amb aigua de l'aixeta, com fan amb la droga quan l'adulteren i jajaja i jijiji, etc.

Però la realitat, amics, com sempre, no es deixa superar per la ficció i, efectivament, per l'eBay es ven aigua del riu Jordà, per què la gent de bé pugui batejar a les seves Jennifers i als seus Jonathans com ho fan els reis i els prínceps.

I després un bon banquet al Mesón-Restaurante Felipe y Lali. I cap a casa tant contents.

EFECTE REBOT

2007-07-20T00:01:00.000+01:00

De vegades una idea, una situació o una imatge fa que et vinguin al cap, de forma inesperada, pensaments desagradables com, per exemple, Arantxa Sánchez Vicario.

Ahir, l'impacte d'unes imatges va provocar un efecte boomerang al meu cervell i vaig recordar-la trotant com una vedella per la pista, amb la canellera de la rojigualda i bramant a cada cop de raqueta com si li arrenquessin un pèl de les patilles.

El seu joc gris, sense estil ni màgia, es basava en allò que els periodistes esportius del moment en deien “garra”, “coraje” o “espíritu de lucha” , és a dir, fotre canyardos al fons de la pista fins que l'esgotament de la contraria li feia cometre un error.

Vaig rememorar amb esgarrifances el seu insofrible parlar pijo i els reportatges “entranyables” que li feien a la tele amb la boca-piano de la seva mare i els gossos-rata que li van regalar i que va batejar amb els originals noms de “Roland” i Garrós”.

Em vaig estremir en recordar la seva cara de pa de quilo, granelluda i amb borrissol incipient i la seva silueta de bústia de correus, que li conferien un físic especialment desagradable.

I bé, us preguntareu quina impactant imatge ha provocat aquest brutal efecte rebot en el meu cervell, oi?, doncs la resposta és aquesta:

MARIA SHARAPOVA

Sí, amics, ahir vaig patir el que es podria qualificar com associació d'idees antònimes: Un pensament et recorda el totalment oposat.

Crec que les imatges deixen prou clar el que volia dir.

FENÒMENS PARANORMALS

2007-07-09T23:31:00.000+01:00

"Passin, senyors, aquí s'explicaran coses més rares que el meu careto"

Hi ha qui atribueix al País Valencià un especial magnetisme per als crims i els fenòmens estranys i obscurs. Certament, aquests dies que he triscat per allà, he estat testimoni directe de diversos fenòmens inexplicables per la ment humana. Vegem-ne uns exemples:

Constantment se m'apareixien individus amb samarretes amb l'inscripció FBI i subtítol “enginyós” tipus; Fabulous Body Inside, Fashion Beauty Inside, Female Body Inspector. Inexplicablement no en vaig veure cap amb el subtítol Filldeputa Bastant Idiota.

"sóc ditxaratxeru"

No sé si vaig sofrir una al•lucinació, però vaig veure el Carlos Segarra, cantant de Los Rebeldes, amb un barret de cow-boy de, com a mínim, 40 centímetres de diàmetre, fotent-se una paella a 34ºC. a l'ombra. Li regalimaven gotes de suor del tamany d'una llimona. La closca d’aquest paio és capaç d’aguantar temperatures infernals: Aquest tio no és humà.

"No em trec el sombrero ni per cagar, què passa?"

A tots els restaurants on he anat, el cambrer m'ha tractat de “caballero”, fet que em fa molta ràbia i em posa molt nerviós. Casualitat?

Passejant per Dénia, vaig entrar a la llibreria més sinistra del món. La selecció de títols exposats era terrorífica, com demostra el fet que el llibre més destacat era l'escrit per l'Asha Miró i la seva negra. Una llibreria així no pot funcionar com a negoci, segur que era una tapadora d'alguna activitat fosca.

Literatura selecta

Em vaig perdre amb el cotxe per una urbanització i em vaig veure envoltat de cases molt estranyes, amb la peculiaritat que totes tenien enganxades a la paret de l'entrada, amb lletres de rajola ceràmica decorada, missatges incomprensibles i inquietants com “Villa Paquita”, “Villa Los Geranios” o “Villa Mon Amour”. Vaig sortir corrent. Vaig tenir por.

CAP AL SUD

2007-06-30T01:29:00.000+01:00

Demà me’n vaig vuit dies de vacances. No vaig a Alemanya, ni a Paris, ni a Xile i Rapa Nui , ni a jeure sota un cocoter. El meu destí és més modest. Vaig al país de l’orxata, la finca particular de Francisco Camps i Rita Barberà . Tota la meva solidaritat amb els valencians que els han d’aguantar tot l’any.

Ja us explicaré.

PUNTMB: SI ALGÚ TÉ OUS DE LLEGIR-SE-LA SENCERA LI PAGO UN SOPAR.

2007-06-27T22:59:00.000+01:00

Divendres passat, un amable empleat de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), em va encolomar aquests quinze paperots grapats que responen al nom de PUNTMB, un infumable pamflet que ens volen colar com a “revista d'informació i servei” i que no és més que puta propaganda al servei dels alcaldes de l'àrea metropolitana.

PUNTMB és la publicació més inútil i avorrida que he llegit mai. Us ben juro que m'he distret mil vegades més llegint les etiquetes del desodorant i el xampú mentre cagava. No és estrany que no veiés ningú llegint-la. Anava directe a la paperera o al terra.

El contingut d'aquest cagarro amb aparença de revista és lamentable: Nou pàgines estan dedicades a exaltar l'excel•lentíssim servei que ens proporciona TMB, destacar-ne les constants millores i lloar els responsables de tant magna obra. Cinc pàgines més descriuen la magnífica actuació de l'Ajuntament en l'organització d'actes com el festival Grec i la gestió del Parc d'atraccions del Tibidabo. L'última pàgina és de passatemps: Sopa de lletres, sudoku i les vuit diferències entre dues fotos d’un autobús. Penós.

Estaria bé saber exactament quanta pasta estant dilapidant en la perpetració d'aquest fulletó, però fent quatre números t'esgarrifes:

• Per fer una publicació quadrimestral de 15 pàgines, hi participa un equip de 19 persones entre comitè editorial i redactors. En proporció, per fer un diari com l'Avui (64 pàgines diàries, és a dir 7.680 pàgines en quatre mesos), farien falta 9.728 persones. És a dir, que hi ha 19 paios en nòmina tocant-se els ous durant tres mesos i vint-i-nou dies, més o menys.

• Segons diu la pròpia publicació, se’n distribueixen 260.000 exemplars. No en tinc ni puta idea de quant val imprimir 3.900.000 pàgines a tot color, però barat no deu ser. Si li sumem el cost dels sous dels repartidors, la broma ens surt per un colló i mig.

Finalment, destacar que el desagradable i raspós tacte de paper reciclat el fan inhàbil per eixugar-s’hi el cul, que és l’única utilitat que faria honor al seu contingut.

TMB: Seguirem informant.

BIOGRAFIA FICCIÓ

2007-06-16T00:50:00.000+01:00

Contagiat per la nostàlgia d’alguns posts (1, 2), he començat a recordar alguns personatges que van marcar la meva infantesa i que, de sobte, es van esfumar per sempre més. Caiguts en l’oblit, mai ningú escriurà la seva biografia. Però ben segur que van continuar les seves vides i es mereixen un futur més enllà de l’any 85, que m’he permès imaginar.

CHEMA, EL PANADERO DE BARRIO SÉSAMO

El bo d’en Chema va plorar el dia que Espinete va mirar la càmera i va dir: “hasta siempre amiguitos”. Havia acabat una etapa inoblidable de la seva vida, plena d'èxit i de popularitat, en que els nens l'aclamaven pel carrer i les mares es delien per fornicar amb ell.

Borratxo de fama i segur de les seves capacitats com actor va començar a fer càstings i a esperar trucades que no arribaren mai. Encasellat en el personatge de forner cantaire i enrotllat amb els nens, l'únic paper que li van oferir va ser el de forner cantaire i enrotllat en la versió teatral de Barrio Sésamo.

Desesperat i foll de ràbia perquè al seu antic company “Julián el del quiosco” no paraven de sortir-li papers a diverses sèries de TV, va entrar al món del porno on va protagonitzar pel•lícules com “cómeme la barra de pan” o “con las manos en la masa y la polla en el coño de la Tomasa”.

El 1998 va fundar junt amb en Frasco de Verano Azul, Maricruz Soriano y el bateria de Duncan Dhu la AEAO (Asociación Española de Artistas Olvidados)

Després d'anys de psicoanàlisi, va acabar assumint el seu rol i actualment regenta la “Panaderia Chema”, en un barri de Madrid.

ANA (D'ENRIQUE Y ANA)

Com molts nens prodigi, l'angelical Ana no va poder superar el trauma de veure estroncada la seva fulgurant carrera al món de la música en ser abandonada pel pèrfid Enrique del Pozo. Després d'arribar al cim de l'èxit amb hits com “La gallina co-co-ua” o “Súper disco chino” i d'haver actuat en programes de màxima audiència com sabadabadá i la cometa blanca, es va trobar, d'un dia per l'altre, oblidada i condemnada a portar una vida gris d'estudiant de primaria al col•legi públic Divina Pastora del barri d'Entrevías.

Profundament traumatitzada per la mort de Felix Rodríguez de la Fuente, va voler estudiar veterinària, però li va faltar una dècima a la selectivitat i va acabar fent un curs de perruqueria canina.

Malgrat tot, mai s'ha desvinculat completament del món de la música. Els seus últims treballs han estat fer els cors al gingle de l'anunci de Viajes Marsans i la composició de L'himne de la Comunidad de Múrcia.

MILIKITO

Després de passar-se uns quants anys fent de pallasso mut que tocava un esquellot, va triunfar a la tele presentant un programa vestit de traje negre amb bambes Converse blanques. També va tenir èxit a la música amb hits com “cuidado con Paloma” i “te huelen los pies”. Després va muntar una productora per fer SÈRIES DE MERDA com “médico de familia”, “Javier ya no vive solo” o “Los Serrano” i actualment ESTÀ PODRIT DE PASTA. Hòstia, ara que hi penso, això ha passat de veritat, que fort!

HÒSTIES CONSAGRADES

2007-06-08T13:13:00.000+01:00

Després d'observar aquestes imatges voldria fer algunes consideracions:

El papa està sord com una campana. Es forma una tangana de collons darrera seu i el tio ni s'immuta, segueix saludant com si res mentre estomaquen a l'infeliç del saltimbanqui.

La Guàrdia Suïssa pot ser acusada de brutalitat policial? Faran una manifestació per la plaça de Sant Pere?

No recollir un autoestopista necessitat de transport diu molt poc en favor de la la caritat cristiana del papa.

Què aplaudeix la gent? Al papa o com li castiguen el fetge al desgraciat de la gorra?

El papamòbil descapotable és una espècie de land rover de segona mà pintat de blanc amb pintura acrílica titanlux. Crisi econòmica al Vaticà?

Donaria més color a la rua papal que a la part del darrera del papamòbil hi anés el Joan clos vestit de groc ballant al ritme de Carlinhos Brown.

"Portati bene con il papa o ti rompo la pinyata"

ENCEFALOGRAMES PLANS

2007-05-29T23:52:00.000+01:00

S’ha de ser intel•lectualment justet o emocionalment poc equilibrat per fer segons quines coses. Vegem-ne tres exemples:

EXEMPLE 1: Quina idea revolucionària sorgeix de la testa d’una colla de post-adolescents primaveres amb poca feina, després d’escoltar uns disc d’Ismael Serrano? : ABRAZOS GRATIS.

Ninyatos caps de suro que es pensen que anar pel carrer abraçant desconeguts és un acte de rebel•lia que canviarà el món, una iniciativa transgressora que obrirà els ulls a la gent sobre l'egoisme i la incomunicació que impregnen la societat. El pitjor és que s'ho creuen de veritat: “El Movimiento busca hacer realidad esta maravillosa actitud para unir a todas las personas que comparten el mismo fin: abrazar para mejorar el mundo, porque un simple abrazo motiva el corazón y hace feliz a quien lo recibe. Te imaginas que todos saliéramos a la calle a dar abrazos?”

Volen regalar felicitat? En comptes de repartir abraçades, que provin de repartir bitllets de 50 euros, segur que fan feliç a molta més gent.

EXEMPLE 2: Aquests papanates no són els únics que creuen que creuen en el poder d'una abraçada col•lectiva. A Barcelona, més de 12.000 persones van fer hores de cua al pavelló de la Mar Bella per rebre una abraçada d'una dona de 120 quilos amb una piga vermella pintada al mig del front. Representa que aquesta paia, que es fa dir AMMA, quan t'abraça, t’omple de pau, espiritualitat i energia positiva. Vale.

"ser calvo no és tant greu, home"

Volen trobar la pau interior? En comptes de perdre 5 hores fotent cua, que les dediquin a netejar culs al cotolengo.

EXEMPLE 3: El candidat d’Izquierda Repúblicana per Burgos, Daniel Gómez de Cullá, s’ha fet la campanya dient que participarà en el gang-bang més multitudinari de la història, a Las Vegas, on una porno-star de pacotilla té intenció de traginar-se 1.001 individus. La veritat, s’ha de ser molt pringat per fotre 9.000 quilòmetres i unes quantes hores de cua amb els calçotets pels turmells, per endinyar-li la cigala a una fulana a la qual mil tios, abans que tu, li han llençat la lleterada.

Vol cridar l’atenció i donar-se a conèixer a través d’una provocació? Que es casqui les cinc hores de cua al pavelló de la Mar Bella, per abraçar a la tal Amma i quan li toqui el torn, que li engalti la titola. Veuràs si provoca.

PUNKARRÀAA, DÉU MEU, PUNKARRÀAA...

2007-05-18T01:25:00.000+01:00

Hola, amics, avui us explicaré una història que em té preocupat. Resulta que un de la feina toca en un grup de punk i havien organitzat un concert amb el bonic títol “Punkarrada Padre 2”, aquest divendres a les 9 del vespre, al centre cívic Les Basses, de Vilapiscina. La convocatòria del concert s'havia difós bàsicament per internet i també havien distribuït cartells i flyers per baretos, ateneus i cases okupes i preveien l’assistència d’unes 300 persones.

El cas és que, quan ahir van anar al centre cívic per començar a portar els barrils de cervesa, els altaveus i demés material, els van dir que la reserva del local havia quedat cancel•lada, i que el local havia estat reservat per a la nit del divendres PER A UNA REUNIÓ DE BOY SCOUTS.

Evidentment, amb un dia de marge, és impossible que la notícia de la cancel•lació del concert es difongui entre tots els que hi pensaven anar, així que, demà, mentre els del grup d’escoltes organitzen plàcidament vivacs i jocs de nit, poden trobar-se, a la porta del local, amb dos-cents punkarras, ansiosos per gaudir d'una nit de birres, decibels i pogos.

Bé. I quan arribi aquest moment, què passarà?

Com reaccionaran els punks en veure que el local on esperaven trobar un escenari amb altaveus de 2000W i una ristra de sortidors de birra fresca està ocupat per una paios amb guitarra clàssica i mocadors de colors lligats al coll?

Arrassaran el local, plens d’odi i frustració per l’anul•lació del concert? Destrossaran a patades i cops de cadena els murals fets de paper pinotxo i els tallers de fang i paper maché dels esplaieros?

I els escoltes? Formaran una cadena humana per evitar ser desallotjats pels punkies, mentre canten “no, no, no serem moguts”?

Bé, sembla que la batalla campal està assegurada, però...

I si els escoltes, conseqüents amb els seus principis de concòrdia i germanor els reben amb els braços oberts i els conviden a la festa amb un “com més serem més riurem”? I si els punkies, contagiats pel karma de pau i bon rotllo dels cumbes decideixen compartir la festa i s’uneixen al grup?

Que bonic seria que seguessin tots formant rotllana, compartint birres i Tang de taronja, mentre versionen al punk el “si tu fumes Philip Morris wachsiquei” o canten a cor i amb guitarra acústica el "Anarchy in the U.K." dels Sex Pistols. Quin goig veure’ls intercanviar-se les xiruques amb les botes militars.

"Ep, nois! He pensat que el lema de les properes colònies podria ser "anarkia y birra fria", que us sembla?"

No seria preciós que organitzessin un joc de pistes o una gimkana amb proves per a tots els gustos, com perforar-se l’orella amb uns claus, buscar porros amb la boca dins un cubell de farina o beure tres xibeques a sant hilari sense vomitar?

"ei, col·legues, proposo canviar el nom del grup, què us semblaria "kitxalla solidària?"

I veure'ls ballar tots junts un pogo al ritme del “velles xiruques”?

Nou cartell promocional dels escoltes

Vivim en l’època de la mescla i la fusió, amics, no perdem l’esperança.

A BODES EM CONVIDES

2007-05-15T00:23:00.000+01:00

Dissabte vaig anar de convidat a un casament. Vet aquí algunes impressions:

Deixar la façana de Santa Maria del Mar plena de serpentines i goma-sprai de color rosa és lleig.

Les dones amb la pell de la pitrera amb l’aspecte d’un pergamí egipci del segle IV A.C., no haurien de posar-se escot.

Aquest escot mola. Aquest no.

Les dones amb unes espatlles més amples que la Martina Navratilova, no haurien de portar vestits de tirants.

Està bé que ofereixin feina als interns de Quatre Camins com a cambrers de convits de casament, però em sap greu que els facin posar guants blancs dues talles grans.

Detesto el moment en que el fotògraf passa taula per taula a fer fotos. Has de posar amb cara d’idiota mentre la resta d’integrants de la taula et mira.

El “detallet” de boda és un objecte condemnat a romandre amagat indefinidament en el calaix més recòndit de cada casa. L’haurien de suprimir.

Les perruqueries on van les iaies només saben fer un pentinat: Permanent amb la laca suficient per formar un forat a la capa d’ozó sobre el cap de cada iaia.

Els homes de més de 60 anys no haurien d’intentar beure en una tarda tot l’alcohol que el seu fetge és capaç de filtrar en un any.

Els cursos de balls de saló han fet molt de mal a la dignitat de les persones.

Rosa de España. Qué guapa eres!

GOOGLE ÉS SAVI

2007-05-11T23:55:00.000+01:00

Aquesta és la primera imatge que apareix si a la cerca d'imatges del google hi escrius la paraula IDIOTA.

DINS LA MENT DEL CRETÍ

2007-05-08T00:00:00.000+01:00

L'home sempre ha volgut saber com funciona la ment d'un assassí psicòpata: Què l'impulsa a matar, quins mecanismes psicològics es posen en funcionament quan decideix actuar, quina és la seva visió deformada de la realitat. Actua per instints incontrolables? Calcula fredament les conseqüències del què farà? Obté plaer matant? Té remordiments? Esdevé un monstre perquè ho porta als gens o ho fa condicionat per les seves experiències vitals i pel seu entorn?. És a dir: L'assassí neix o es fa?

Aquestes i moltes altres qüestions al voltant del comportament criminal han estat objecte de múltiples estudis al llarg de la història.

Els motius d'aquesta recerca són diversos. Voler saber els motius de les coses és un tret intrínsec de l'ésser humà, indispensable pel nostre desenvolupament com a espècie. Sempre ens preguntarem d'on venim i a on anem i perquè està tan bona la veïna del quart. Per altra banda, conèixer el motiu d'un fet es imprescindible per intentar prevenir-lo.

És per això que no entenc com és que encara no s'ha fet un estudi seriós sobre certs comportaments humans, que, si bé no són tant nocius, poden arribar a ser altament emprenyadors i perjudicials per al nostre benestar individual i col•lectiu.

En conseqüència, des d'aquest humil blog, reclamo urgentment a les més altes institucions acadèmiques i científiques, un estudi rigorós i exhaustiu del comportament de l'individu cretí.

Com funciona el seu cervell? Té les mateixes dimensions i característiques morfològiques que les d'un individu normal? Dos germans criats en el mateix ambient, anant a la mateixa escola, etc., poden acabar, l'un menjant pastilles a la disco Pont Aeri mentre pensa en el tamany de l'aleró que col•locarà al seu seat león i l'altre anant a veure pel•lícules iranianes en versió original a la filmoteca, només per fer-se l'interessant? Això demostraria que la cretinesa és genètica ?

En fi, un mar insondable de preguntes que necessiten resposta. Com que per algún lloc s'ha de començar, des d'aquí exposo unes quantes conductes que podrien servir de base per iniciar l'estudi. Senyors científics, senyors sociòlegs, mirin-s'ho bé, siusplau. Què els passa pel cap a les següents persones:

Els subnormals amb pantalons de chándal i samarreta Rottweillwer de tirants que van amb la moto amb el tub d’escapament trucat amb l’objectiu que ens rebenti l’oïda interna.

"Tu lo flipas"

Els paios que passegen els diumenges amb la dona i van amb l’auricular escoltant el carrusel deportivo.

Els que van per Barcelona en bicicleta sense tenir-ne ni puta idea.

Els que serien capaços de matar per obtenir alguna cosa gratis, especialment si és comestible. Menció especial per als que perden l’oremus quan uns pagesos regalen tomàquets per protestar pel descens de preus de les hortalises.

Les iaies que, al metro, quan han de baixar, en comptes de demanar-te que les deixis passar, t’empenyen violentament amb el bolso.

Els que deixen el vàter amb merda incrustada i/o el cagarro flotant.

Els que es gasten el sou baixant-se politonos i escrivint missatges al xat nocturn del Canal 25.

Els fills de puta que van a veure el seu nen jugar un partit de futbol de categoría infantil i es dediquen a insultar a l’àrbitre, als altres jugadors i a l’entrenador del seu equip si decideix substituir el seu “retoño”.

“matalo Jonathan, mátalo”

Investiguin, siusplau. Una solución quiero.

CIUTADANS EXEMPLARS

2007-05-04T23:27:00.000+01:00

Aquesta setmana s'ha fet pública l'última enquesta del CIS. Una de les preguntes típiques és la de les principals preocupacions dels espanyols. Els resultats de l'enquesta en aquest punt són sempre més o menys els mateixos. En aquesta ocasió, el terrorisme torna a ser el principal motiu de preocupació, amb un 38,2%, seguit de l'atur, amb un 38,1%, la immigració (30,3%) i l’habitatge (27,6%).

RESUM ENQUESTA CIS

Els meus grans coneixements en el camp de la sociologia i la demoscòpia, m’han permès fer un anàlisi exhaustiu dels resultats, i la principal conclusió és aquesta:

MENTIDA PODRIDA.

Realment algú es creu que la principal preocupació dels espanyols és el terrorisme? La gent va pel carrer amb por d'un atemptat? Amb el que va d'any no n'hi ha hagut cap. L'any passat, el de la T-4.

“A mi me preocupa mucho el terrorismo, porque

si meten una bomba se me podría chamuscar el abrigo de visón”

L'atur tampoc no entenc que sigui el segon problema. L'índex actual d'atur a l'estat és dels més baixos dels últims 25 anys (un 8,47%), fregant l'atur tècnic.

En definitiva, jo crec que a la gent a qui li fan l'enquesta li fa vergonya quedar com un garrulo analfabet si confessa les seves veritables preocupacions i el que fa és contestar el què, segons ha sentit a dir mil vegades, per enquestes anteriors, s’espera que digui un ciutadà com Déu mana, que es preocupa i solidaritza amb els problemes socials i polítics del seu país.

Així doncs, passo a revelar quins serien els veritables resultats de l'enquesta del CIS si la gent fos sincera. Ho he dividit per sexes:

DONESHOMES

SEMOS MODERNOS

2007-05-02T23:13:00.000+01:00

“Pescaíto frito, fino i Jordi Labanda, aquesta és la Catalunya que a mi m’agrada".

Si existís un catàleg mundial de frases estúpides, aquesta hauria d'ocupar un lloc destacat.

La va dir l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb motiu de la presentació de l'edició 2007 de la Feria de Abril de Catalunya, que va començar el passat divendres, de la qual el repel•lent Jordi Labanda ha fet el cartell.

Hi ha una sèrie de gent que ens vol fer creure que la Feria de Abril de Catalunya és el súmmum de la modernitat i el cosmopolitisme. I no, ho sento, però moderna, no. És més, la veritat és que LA FERIA DE ABRIL DE CATALUNYA ÉS UNA HORTERADA MONUMENTAL.

Perquè, a veure, algú qualificaria de moderna i cosmopolita una festa de tietes vestides de pubilla, bebent aromes de Montserrat, menjant calçots i ballant sardanes? No, oi? Tots, jo el primer, estariem d’acord a qualificar-ho de quico, xaró i carrincló.

Valls fashion week

Doncs uns festa de marujes amb un vestit a topos, mamant tio pepe, menjant “frituras” i ballant sevillanes, tampoc.

Uuuiiii, que modeeeeeeeern!!!

PREGUNTA: Pot ser modern un event organitzat per un neandertal com Francisco García Prieto?

Agafeu el paraigües que plou caspa

Hombre, el Paquito! estudió con nosostros en la escuela de Puerto Hurraco. No era muy listo el pobre.

RESPOSTA: NO

.

TROBAREM A FALTAR EL SEU SOMRIURE

2007-04-28T01:52:00.000+01:00

Hola, amics!

Ja haureu sentit notícia de la descoberta d’un planeta molt similar a la Terra, fora del sistema solar, que podria contenir aigua líquida i amb una temperatura que oscil•laria entre els 0 i els 40 graus centígrads i que, per tant, tindria les condicions ideals per ser habitable.

Bé, si hem de fer cas dels gurús del verdisme, amb això del canvi climàtic a aquest cony de planeta nostre li queden quatre dies mal comptats, així que no estaria malament que comencéssim a preparar la mudança. La humanitat té una segona oportunitat, amics, no tot està perdut!

Per si no hi fóssim a temps i tot això petés abans no haguéssim completat el trasllat, jo proposaria que uns quants escollits, el bo i millor de cada contrada, anessin tirant cap allà a veure què tal està el piset, per si cal fer-hi reformes. Seria una espècie d’arca de Noè que garantiria la pervivència de la nostra espècie.

El viatge requerirà uns quants preparatius, però podríem començar a pensar les llistes amb els escollits de casa nostra. Cal tenir en compte que el nou planeta es troba a 20,5 anys llum de la Terra, així que, amb tot el dolor dels nostres cors i amb llàgrimes d’agraïment, hauríem d’acomiadar els nostres herois per sempre més. No tornaríem a veure’ls per la televisió, ni a llegir els seus articles, ni a sentir-los cantar. Hauríem d’aprendre a viure sense les seves pel•lícules i els seus dissenys. Una gran pèrdua per als nostres esperits, però tot sacrifici és poc si hem de pensar en el futur de la humanitat.

Snif! Us trobarem taaaaant a faltar!

No hi pensem més. Serà dur, però s’ha de fer. Aquí va la meva proposta:

CATALANS ESCOLLITS PER EMPRENDRE, QUAN ABANS MILLOR, EL VIATJE CAP AL NOU PLANETA SITUAT A 20,5 ANYS LLUM:

- Màrius Carol.
- Jordi Labanda.
- La Lloll.
- Albert Boadella.
- Isabel Coixet.
- Jordi L.P.
- Francesc-Marc Àlvaro.
- J.A. Duran i Lleida.
- Daniel Sirera.
- Anna Maria Moix.
- Asha Miró.
- Javier Nart.
- Jordi Estadella.
- Marina Rossell.
- Els dos d’Estopa.
- Nina.
- Jordi Hereu.
- Raúl Tamudo.

"Veig que seguirem sense poder afirmar que hi ha

vida intel•ligent fora del nostre planeta"

El futur de la raça humana és a les seves mans. Podem estar tranquils.

A CAGAR, CORBACHO!

2007-04-15T00:59:00.000+01:00

L’Hospitalet de Llobregat. La meva ciutat. 260.000 habitants. La segona en població de Catalunya. El 19 d’abril comença la Festa Major de la ciutat i l’il•lustre alcalde Corbacho i el no menys il•lustre Mario Sanz, responsable de l’àrea de cultura, han decidit delectar-nos amb un programa musical EXCEPCIONAL:

El Arrebato: Inmundicia musical, autor d’aquella cançó tant rabiosa que deia “nena, bajo mi punto de vista te pasas de lista”. Música de casset de gasolinera. La cara de pringat que fa a la foto ho diu tot.

Falete: Es veu que es una mena de travelo que canta flamenc. A casa seva el coneixen. És com la Pantoja de Puerto Rico després de menjar-se 2.000 bollicaos.

Antonio Orozco: Un altre que canta flamenco-pop, però amb pintes de cantant italià romàntic. Va de poeta. Una tortura.

Mägo de Oz: hevyatas amb flautes i violins que es vesteixen com si anessin a una festa de halloween de bujarrons. La música que posaries si busquessis un últim motiu per suïcidar-te.

En resum: De pena.

"És lu que hi ha. Que vustés lu passin bé"

Senyor Corbacho, no sé si ho sap, però no tots els ciutadans de L’Hospitalet tenim una cultura i gustos musicals extrets de Ràdio Teletaxi i los 40 principales . Nosaltres també paguem impostos. No ens doni tant pel sac, siusplau. Gràcies.

ODIO AQUEST ANUNCI

2007-04-10T22:57:00.001+01:00

Detesto l'idiota que se'l va inventar.

Perboco en la filosofia barata del què s'hi diu.

I per sobre de tot

EM CAGO EN LA VEU DE FILL DE PUTA DIENT GGGELOJJ, GGGELOJJ

Per molt que sigui Julio Cortázar.

Ja m'he quedat a gust.

Au, salut a tothom.

DIUEN ...

2007-04-03T23:15:00.000+01:00

No heu tingut mai la temptació, per pura curiositat científico-patillera, de crear un rumor i esperar a veure si et torna per una altra via, fins on és capaç d’expandir-se i com es transforma pel camí? Fer l’experiment no ha de ser difícil. Et poses d’acord amb tres o quatre amics, us inventeu un rumor que tingui gràcia, l’expliqueu cadascú a unes quantes persones de diferents àmbits i a esperar.

Jo confesso que sí que hi he pensat, però no ho he fet mai. Problemes de consciència? Segurament. Però al cap i a la fi, he contribuït, com tothom, a difondre molts rumors, de tot tipus, sense cap remordiment i passant-m’ho d’allò més bé.

En tot això m’hi ha fet pensar un post, del divertidíssim bloc “racó dels calçasses” , referit a la Mari Pau Huguet. Qui no l’ha sentit mai el rumor que la Mari Pau és una lleona que s’ha repassat mig TV3? És un rumor que fa gràcia, siguem sincers, potser pel contrast amb la imatge de bona nena i pubilla nostrada de la Mari Pau.

Els rumors referits a famosos propers sempre són els que fan més gràcia i els que la gent més es creu, perquè qui l’explica pot afegir-hi referències personals que entronquen amb la font: “la germana d’un que juga a futbol amb un company meu de feina, ha vist…”

Alguns són realment estrambòtics i absurds. Un que sempre m’ha fet riure molt, per rebuscat, és aquell que relacionava personatges tan dispars com Josep Borrell i Ortega Cano. O Qui no s’ha partit el pit imaginant-se l’Aznar menjant-li la xona a la Cayetana Guillén Cuervo, o a la Obregón explotant-li les mamelles dins d’un boeing-757?

D’altres van amb més mala hòstia, la veritat, i és molt possible que darrera el seu origen hi hagi rancúnia personal i ànims de vendetta: Recordeu les mil històries diferents, referides a malalties, que van sorgir arran de la retirada del futbol del Guardiola? I quanta gent us ha dit que un conegut ha vist com al Pasqual Maragall l’havien de recollir de sota la taula amb les capacitats verbals i cognitives no aptes per al normal desenvolupament de les tasques quotidianes (toma eufemisme!)?

Després hi ha els de caire sexual, a quin més heavy, com el de que el Richard Gere es fotia ratolins per l’ojete, el del Ricky Martin tancat a un armari per donar-li una sorpresa a una fan, propietària d’un gos aficionat a la nocilla o el que deia que Marilyn Manson (de qui, per cert, també havia sentit que era aquell nen que feia d’amic del protagonista de la sèrie “Aquellos maravillosos años”), s’havia fet treure tres costelles per poder-se-la mamar ell mateix.

La caixa incitant a la joventut a imitar Marilyn Manson.

Com veieu, n’hi ha per tots els gustos. Qui els pateix es deu cagar en la mare que va parir al lumbreras que se’l va inventar. I són molt difícils de tallar perquè rarament sortirà el famós de torn desmentint-lo (Bé, no m’imagino a Richard Gere declarant: “senyors, he de desmentir que m’introdueixi rosegadors per via anal” o a Josep Borrell: “Nego rotundament que Ortega Cano i jo ens donguem pel sac”). I després hi ha el factor internet, que fa que els rumors i la pseudo-informació es difonguin a tota hòstia (en relació a aquest tema us recomano aquest post, de l’admirat blog Marcsbrain).

El Butano va fer mítica l'abjecta frase:
“el rumor es la antesala de la notícia”.

En fi, els rumors fan sorgir el malparit morbós que hi ha en cada un de nosaltres, reconeguem-ho. Són divertits, però alhora cruels. La vida és així.

AMB EL CAGALLÓ AL CUL

2007-03-28T00:32:00.000+01:00

Diuen que els diners mouen el món. Potser sí. Però després de llargues reflexions en la postura del lotus mentre mirava el telenotícies, he arribat a la conclusió, abans de dislocar-me la cadera, que hi ha una altra cosa que fa moure el món: La por.

No hi ha res que motivi més algú a fer (o deixar de fer) alguna cosa, que fotre-li la por al cos.

Constantment sentim notícies que tenen per objectiu que ens caguem a les calces. Mil perills assetgen la humanitat en general i la nostra trista existència en particular: El canvi climàtic portarà la fi del món. La grip aviària provocarà una pandèmia de conseqüències incalculables. Qualsevol nit d’aquestes una banda d’albano-kosovars entrarà a casa teva i quan et despertis pel matí no hi quedaran ni els imants de la nevera (això si no decideixen fer un segrest-exprés). Demà mateix un grup de màrtirs d’Al Agsa et fotrà una bomba sota el cul. Si fumes, beus o fiques la cigala on no toca, la palmaràs aviat. Un esteroide dels collons s’acosta a tota hòstia cap a la terra i no se salvarà ni l’apuntador, etc, etc, etc.

"calla ja, tio, m'estic acollonint"

Per això avui vull destacar una notícia d’aquelles que fan reflexionar. Que ens mostren que encara hi ha gent capaç de viure sense por, lliure, aliena al desànim, ignorant els perills que ens envolten, ànimes pures i sense cadenes. Aquesta és LA NOTICIA.

Vecinos de San Rafael: Sense por a la Salmonelosi, sense por a que un escorpí els surti de sota una pedra, sense por a que un incendi forestal els socarrimi, sense por al ridícul. Feliços amb una bossa de patates i mitja dotzena d’ous.

Vecinos de San Rafael: Petits herois quotidians

"MÚSICS" AL METRO

2007-03-26T00:34:00.000+01:00

Els que viatgeu en metro per Barcelona us haureu trobat, en determinades estacions, gent tocant instruments i/o cantant sota uns punts senyalitzats amb un rètol on posa “Músics al Metro”

Segons la notícia de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), “..La experiència vol traslladar la presència de músics a l'interior del Metro de Barcelona de forma acreditada i regulada…” i “La voluntat de TMB és la de poder oferir un espai de promoció i de difusió de la música i els seus intèrprets, alhora que també una plataforma per als creadors més joves.”

Bé, la iniciativa em sembla bona i no negaré la qualitat d’alguns dels músics que actuen al metro, però també he de dir que jo he vist, “Músics al Metro”, amb menys habilitats musicals que un servidor (he de destacar que la meva màxima fita en aquest terreny ha estat interpretar la primera estrofa de “pujarem dalt dels cims”, amb una flauta dolça marca honner, a 5è d’EGB).

Puc donar testimoni d’un paio, a l’estació de Passeig de Gràcia, intentant tocar, amb una espècie de bandúrria, “el concierto de Aranjuez” i fallant la meitat de les notes. També he vist una dona, al passadís de l’estació de Diagonal, amb un teclat Casio de gran calibre, amb ritme pre-gravat i tocant, un cop darrera l’altre, la mateixa cançó (crec que era “I Just Called to say I love you”, d’Stevie Wonder), AMB DOS DITS!

Que consti que no tinc res contra aquesta gent. Tothom té dret a intentar guanyar-se les garrofes de la millor manera que pugui. El que no tinc massa clar és quins són els criteris que utilitza TMB per considerar que una persona portadora d’un estri amb capacitat de produir sons pugui enquadrar-se a la categoria de “músic”.

Per tant, en vista del nivell d’exigència de TMB per poder ser “músic al metro”, no us estranyi trobar-me qualsevol dia d’aquests, a l’estació de Passeig de Gràcia, rascant una ampolla d’anís amb una forquilla.

Sigueu generosos, cal promocionar els nous valors.

EL ABUELO FUÉ CANTAUTOR

2007-03-24T01:03:00.000Z

Aquest paio d'aquí dalt forma part d'aquesta penya amb fama de progre, amb la carrera musical en decadència ( Ramoncín, Gurruchaga, Ana Belén...), que com que ja no els contracten ni per la festa major de Calahorra, han trobat la manera de poder seguir parant la mà sense doblegar l'esquena: EL CANON DIGITAL. Víctor Manuel n’és un dels principals abanderats.

El cànon digital implica que pagues una taxa abusiva, a benefici de la SGAE, sobre el preu en la compra de CD's i DVD's verges, reproductors d’MP3, etc. perquè presumeixen que l’utilitzaràs per fer còpies il•legals.

“Passeu per caixa”

Quan arribes a certa edat és normal que estiguis tip de treballar, sense idees i físicament cascat. Aleshores, què fa la gent normal? Es jubila, cobra la pensió i si té algún estalvi fa alguna escapada amb l'Inserso. Però aquests no. Aquests tenen el xiringo de l'SGAE en plan oficina de recaptació, per seguir cobrant per la patilla.

Un vell músic amb dignitat, es retiraria discretament i aniria pels bars, jugant a les màquines i donant-li la tabarra al cambrer i als altres parroquians.

“Que tiempos aquellos en que se respetaba a los artistas”

Aquest paio i els seus col•legues, han anat sempre de tios d'esquerres, compromesos amb les causes justes (això sí, quan els atacs contra Catalunya van callar com a putes, no fos que deixessin de vendre un disc), però jo crec que en realitat és un oportunista que sempre ha defensat una única causa: La seva butxaca.

A la primera joventut, durant la dictadura, li va dedicar una cançó al caudillo, a veure si el rebia al Pardo i l'enviaven a Eurovisión.

Durant la transició i “la movida” es va apuntar a la causa progre, que era el que feia vendre discos.

Ara, defensa l'única causa que li pot permetre seguir tocant caler: El cànon.

KAMIKAZES " A MUCHA HONRA"

2007-03-21T23:08:00.000Z

Clickeu la foto per ampliar-la

Aquesta conversa, més o menys, la van tenir, ahir, dos companys de la feina:

- Els Mossos són uns cabrons. El dissabte, tornant de Llafranc, em van fer la foto, colla de malparits!

- Són pitjors que la Guàrdia Civil. Van a fotre!. Ara han col•locat radars per tot arreu, has d'anar a pas de tortuga o l'has cagat. L'últim cop, a més dels 300 euros, em van fotre 4 punts del carnet i no pensis que anava follat, anava a 160 i no hi havia massa trànsit.

- Això és afany recaptatori! El mecànic m'ha dit que m'instal•li un anti-radar. Diu que amb dos o tres cops que et faci servei ja l'has amortitzat.

- Jo ja en tinc un, me'l vaig fer posar arrel de la multa. Va bé, però només t'avisa dels radars fixes, els mòbils no els capta.

- No!, a mi el mecànic me n'ha recomanat un d'aquells que bloqueja la senyal i quan et fan la segona foto ja has pogut reduir.

- Ah! Però aquest és il•legal. Si t'enganxen et cau el pèl.

- És qüestió de portar-lo ben amagadet. El meu cunyat el té i diu que va de puta mare. Va de Rupià a Barna en 50 minuts i tan tranquil, tu. No ha tingut mai cap problema.

- Doncs mira, potser me'l poso! És que no hi ha dret, tu! No hi ha dret!

Són dos tios normals. Educats. Amb estudis. La veritat, no m'imagino aquestes dues persones, mantenint aquesta altra conversa:

- Collons! Cada dia està més complicat mangar al supermercat. Els molt mamons han posat vigilants per tot arreu.

- I càmeres! Mira, l'altre dia em vaig amagar un trist paquet de salmó fumat sota el jersei i el segurata em va enganxar. Ja no es pot afanar tranquil, no en deixen passar ni una.

- El meu cunyat s'ha comprat un aparell per desactivar els sistemes antirrobatori de la roba i dels codis de barra. Es fa un fart de trincar al Corte Inglés! N'està molt content!

No vull donar cap lliçó moral, sinó més aviat fer una reflexió sobre comportament social. És la següent:

Perquè la gent és tan imbècil?

VAN DE LLESTOS

2007-03-19T19:40:00.000Z

clickeu la imatge per ampliar-la

Per sort, no tinc causes pendents amb la justicia. Pago puntualment les factures i no tinc previst ser acomiadat en breu. No tinc enemics coneguts i la meva única relació amb la màfia va ser creuar-me amb Eduardo Zaplana pel Passeig de Gràcia.

Tot i així, en trobar aquesta carta a la bústia em vaig posar una mica nerviós: Sobre marró, sense remetent ni cap identificació externa, “CONFIDENCIAL”, “Máxima prioridad”, “Documentación urgente” “ATENCIÓN: Este sobre contiene documentos de carácter privado...”.

La vaig obrir de seguida, semblava que la cosa era important. I si una cosa important se't notifica per carta, juga-t'hi els ous que serà una mala notícia. En aquells segons, el cervell comença a processar informació i descartar hipotètics contratemps. Potser algun fet del que no era conscient es materialitzava en forma de carta per anunciar-me: “Tens un problema, xaval. I dels gordos.”

Bé, el contingut de la carta, en resum, era el següent: “Estimado señor: Ahora usted también puede disfrutar de la tarjeta platinum Capital One de Bankinter que le ofrece un límite de crédito de hasta 10.000 €, sin pagar cuota anual y sin cambiar de banco, etc. etc.” Sí, amics, PUTA PROPAGANDA DE MERDA. Evidentment, el que més em va fotre va ser caure a la trampa com un subnormal.

Es veu que els senyors del departament de marqueting del Bankinter van pensar: “És una llàstima que gastem tants diners en enviament postal de propaganda i que la gent, en veure que és publicitat, l'estripi directament, sense ni tan sols obrir-la. Saps què? Els acollonirem una mica, segur que traguen, són tots uns analfabets”.

Benvolguts senyors de Bankinter:

1.- No penso contractar la tarjeta platinum Capital One ni cap altre dels seus productes.
2.- La seva estratègia publicitària és un autèntic cagarro.
3.- El seu Director de Marqueting és retardat mental.

POTÈNCIES MUNDIALS

2007-03-14T12:21:00.000Z

L'altre dia feia zàpping, que va i em trobo a la Naomi Campbell fotent posses guarres en un sofà. Evidentment allò em va interessar. Per provocar encara més el cantó lasciu de la Campbell li ofereixen un Chupa-Chups, que començà a llepar amb fruicció i cara de vici. Bé, tot i que això era el més interessant d'aquell programa, el que vull comentar avui va venir a continuació. Resulta que era el mític programa “Sorpresa, Sorpresa” i de sobte apareix la borderline de la Gemió cridant emocionada, referint-se al Chupa-Chups: “ES UN INVENTO ESPAÑOL, ES UN INVENTO ESPAÑOL!!!”. Que trist, senyors, que trist. Que aquella tiparraca destaqui amb orgull que un puto caramel punxat en un pal és un invent espanyol ho diu tot de la capacitat d'Espanya per a la recerca i les seves aportacions al desenvolupament de la humanitat. I més vergonyós és que li vagi a dir a una persona de nacionalitat britànica, com la Campbell.

Fent un petit tomb per internet un se n'adona de la falta de sentit del ridícul i del nacionalisme barat dels espanyols:

Alguns invents i descobriments britànics: la màquina de vapor , la penicilina, la locomotora de tren, , el sismògraf, el poliester, el Fax, la viagra...Podeu veure'n una enumeració completa a la web http://inventors.about.com/library/inventors/bl_british_inventors.htm

Principals invents espanyols, destacats a una pàgina creada pel ministeri d'educació i ciència espanyol: La peineta, el botijo, la bota y el porrón, el afila-lápices, la guitarra española, el chupa-chups i la fregona. TRIST, MOLT TRIST.

http://www.sgci.mec.es/au/inventosesp1.htm
http://www.sgci.mec.es/au/inventosesp2.htm
http://www.sgci.mec.es/au/inventosesp3.htm

És la diferència entre un país amb més de tres segles de democràcia i un altre amb la història recent farcida de pronunciamientos, sanjurjadas i cops d'estat . Les conseqüències són evidents, a tots els nivells:

Els britànics han parit músics com Queen, els Beatles, els Rollings, The Police, Madness, Led Zeppelin, Pink Floyd, Sex Pistols, Deep Purple, The Housemartins, Iron Maiden, Judas Priest, Coldpay, Oasis, David Bowie, Elton John, Beautiful South, Genesis.....A España han triomfat boniatos de l’alçada de Mecano, Andy y Lucas, David Bisbal i Alejandro Sanz.

Si pensem en humoristes britànics hem de parlar dels Monty Pyton, Rowan Adkinson, Sacha Baron Cohen i sèries com L'escurçó negre, Allo Allo, Sí Ministre, Els Joves o Hotel Fawlty. L'humor español ha donat talents de l'altura de Los Morancos, Jaimito Borromeo,Cruz y Raya, Marianico el Corto, Arévalo o el Dúo Sacapuntas.

Humor anglès

http://www.youtube.com/watch?v=zJ5V3R3s06E

Humor espanyol

http://www.youtube.com/watch?v=lS5zrB6lvdU

Podria seguir amb mil exemples, però no m’allargaré més. Només cal pensar en el nivell de desenvolupament dels països d’Amèrica que van colonitzar els britànics i els que van colonitzar els espanyols. I encara se sorprenen que els de Gibraltar vulguin seguir sent britànics.

Sí, amics, ja sé que les comparacions són odioses, però més odiosa és la Gemio dient parides.

QUINA RÀBIA.

2007-03-14T00:32:00.000Z

La recepta: En un orinal de disseny, comprat al Vinçon, mescleu-hi, en quantitats abundants, espessor, esnobisme, incontinència verbal, egolatria i cosmopolitisme barat, afegiu-hi un bon raig d’histèria, un grapat generós de no nacionalisme espanyolista i un polsim de displicència. Barregeu-ho tot amb una espàtula de metacrilat comprada al Soho de Nova York. Just abans de servir, aboqueu-hi un tripi i dos whiskys ben carregadets. Vet aquí el cocktel Isabel Coixet. Exquisit, escolti.

Què us he de dir d’aquesta tipa? Una moderniqui gafapasta de la pitjor calanya. Les seves pelis foten pudor, però és molt pitjor veure-la parlar en una entrevista o en un lliurament de premis. Pura ràbia.

No m’ha costat gaire trobar alguns exemples del que dic. Cerca amb google: Isabel Coixet i entra al túnel de la grima.

D’entre tots he escollit un “Encuentro digital” de El Mundo entre “super-ego Coixet” i el seu públic pseudo-intel•lectualoide llepaculs. Vet aquí algunes preguntes i respostes. No tenen desperdici:

“14. Ayer vi su excelente filme y no pude dormirme hasta bien entrada la madrugada. Varias preguntas asaltaban mi cabeza y considero un privilegio poder transmitírselas a usted. Por ejemplo, ¿es la plataforma petrolífera una suerte de arca de Noé donde cada alma anhela a su igual? Entiendo que la oca simboliza la muerte que rodea a todos sus personajes, ¿era esa su intención? Felicidades por la película y gracias. Julia (Murcia)

No se me había ocurrido que la oca simbolizase la muerte pero me parece una buena intepretación. La plataforma es un lugar cuyo aislamiento ayuda a los personajes a desnudarse ante ellos mismos y ante los demás. También me gusta mucho la interpretación del Arca de Noé, me la apunto."

“16. Hola! Ayer hemos visto mis amigos y yo"La vida secreta de las palabras" pero no nos quedo claro de quienes la voz de niña que habla al principio y al fin de la pelicula? Hossein-Tetuan-Marruecos

Sobre la voz de la niña, creo que cada uno debe pensar lo que quiera respecto a ella y sacar sus propias conclusiones.”

És a dir, aquell bodrio de “La vida secreta de las palabras” no s’entén una merda, però és igual, més ben dit, molt millor!, així, tots els moderniquis culturetas poden fer la seva interpretació metafòrica i omplir-se la boca de parides. Que la oca simboliza la muerte? Po fale! El arca de noé? Me lo apunto! La voz de la niña? Que cada uno saque sus propias conclusiones. Au a prendre pel cul!

Ara que, si la Coixet fa ràbia, els seus fans no es queden curts. Quines preguntes, Déu meu!. Aquest vocabulari pretensiós, aquest to transcendent, aquest creure’s posseïdors d’una sensibilitat excepcional, que els fa ser els escollits que han captat més metàfores i que han arribat a connectar amb el veritable sentit de la pel•lícula. Tingueu el primperan a mà, el vostre estómac us ho agrairà:

21. Ayer fui a ver "La vida secreta..." y jamás había visto un cine tan en silencio pendiente de lo siguiente que iba a decir Hannah sobre su pasado. Todos estábamos conmovidos. Me quedé impresionado cómo no se oía ni respirar a la gente. El silencio fue una parte más de su guión. Cómo lo consiguió?

He dicho antes que esa secuencia fue la más díficil de rodar, creo que en ese momento sentí que todas las Hannas que he conocido estaban con nosotros en ese momento y estaban con Sarah y pasaban a través de ella. El eje de la película es la dialéctica entre el silencio y las palabras.

26. Hola Isabel, ante todo decirte que me encantan tus pelis, tu forma de pensar, tu casa q vi en una revista.... siento q estás muy cercana a mí sin conocernos. Para expresar tanta sensibilidad en tus películas ¿Es necesario haber sufrido o simplemente ser muy observadora? Un beso y gracias por derrochar tanta sensibilidad.

Yo no es que haya sufrido mucho pero sí tengo mucha empatía con la gente que sufre. Realmente sí que creo que soy muy observadora, aunque a veces se me escapan las cosas que tengo más cerca. Qué le vamos a hacer.

32. Isabel, he visto "Mi vida sin mí" y ayer "la vida secreta de las palabras". En las dos había lluvia. En las dos actuaba Sarah Polley. En las dos he llorado. ¿Por qué? Gracias por enseñarnos a nadar.

A mi me gusta mucho la lluvia y la oscuridad. Creo que cuando hace mucho sol, se ve peor. Yo nado fatal.

Sí, amics, al món hi ha gent així. Qualsevol dia us els podeu trobar sortint del MACBA amb EL PAIS sota el braç. Aneu amb compte.

Una resposta ens dóna pistes sobre el procés creatiu de la Coixet:

18. De donde salen esos titulos tan "originales" en sus peliculas?

De las drogas. Y del café, que también es una droga.

Finalment, entre tota aquesta idolatria desbocada, un valent s’atreveix a fer una lleugera crítica a la “pose” de la gran geni del cine mundial. La diva respon picada, li han ferit l’ego, quin atreviment!:

19. Me encantan tus películas, pero cada vez que te leo en una entrevista pienso que te sobra pose. Pose de hacer como que no tienes pose, pero pose, al fin y al cabo. No te hace falta, de verdad. Un beso.

¿Qué quieres que haga? ¿Me corto la lengua, dejo de hacer entrevistas o dejo de hacer películas?

LES TRES COSES, SI US PLAU!

.

EXPERIMENT ROTLLO “SABER VIVIR”

2007-03-08T22:44:00.000Z

L'altre dia estava al descans d'una apassionant conferència sobre responsabilitat empresarial en accidents de treball i vaig decidir fer un experiment.

Els últims minuts de la primera part de la conferència havia començat a notar uns lleugers símptomes de somnolència, i en vista de la turba que assetjava la taula on servien cafès, em vaig dir: “calla, a veure si és veritat allò que has sentit a dir més d'un cop, que un suc de taronja desperta i estimula tant o més que una tassa de cafè”.

Vaig prescindir del cafè, em vaig fotre un got de suc de taronja a Sant Hilari, i, quan va ser l'hora, vaig tornar a entrar a la sala disposat a enfrontar-me amb hora i mitja més de conferència. Així, amb dos collons.

Bé passo a fer un breu resum dels resultats de l'experiment:

UNA PUTA MERDA!!!!!!!

Tant bon punt el conferenciant va tornar a obrir la boca, els ulls van començar a tancar-se'm i va esclatar una lluita infernal contra la son i el ridícul. Malauradament no podía aixecar-me i fotre el camp. Aquell malparit gairebé aconsegueix que em foti a roncar allà mateix.

Si un dia torno a sentir algun tarat dient que el suc de taronja desperta igual que el cafè, us ben juro que serà l'últim cop que ho digui.

NO COLA

2007-03-07T23:28:00.000Z

Segur que heu vist un cartell així al lavabo de més d'un hotel. Aquest estava en un hotel de Berga. Bé, la qüestió és: Algú es creu que el senyor Gaspart, per exemple, o qualsevol amo d'una cadena hotelera, està preocupat per la degradació del medi ambient? JA, JA, JA, que em trenco de riure!

El que passa és que es volen estalviar quatre duros en detergent i dos duros en el sou de la peruana de la bugaderia, i els molt mamons intenten tocar la fibra eco-sensible de quatre il·lusos que s'eixugaran amb la tovallola humida per no malmetre l'ecosistema.

Els que posen el cartellet són uns fills de puta i els que en fan cas són tontos del cul.

LES COSES PEL SEU NOM

2007-03-06T07:55:00.000Z

Hauríem de començar a parlar clar. Els mitjans de comunicació no feixistes i els polítics d'altres partits haurien de referir-se al PP pel que són: la ultradreta. Amb naturalitat, perquè és la realitat.

"no me digasshh"

De la mateixa manera que es refereixen als d'ERC com a “republicans” o “independentistes”, als d'Iniciativa com “eco-socialistes” o als de convergència com “nacionalistes”, les cròniques dels diaris o els informatius haurien de dir, per exemple: “...el diputat ultradretà Ángel Acebes, ha interpel•lat al president del govern espanyol a la sessió de control de la cambra baixa...” o “ ...el portaveu dels ultradretans, Eduardo Zaplana, ha mostrat el seu desacord amb la política penitenciaria del govern socialista...”.

De la mateixa manera, en les intervencions parlamentàries, els diputats dels altres grups polítics haurien de fer intervencions com aquestes: “senyores i senyors diputats, he de dir, des d'aquesta tribuna, que des de les files de la ultradreta, s'estan fent propostes que es contradiuen amb la seva política quan estaven al govern”.

Només espero, abans de morir-me, deixar de compartir passaport amb aquests tarats.

JA FALTA POC

2007-02-06T06:02:00.000Z

Us explicaré la història d'aquest pot de nescafé mig ple de monedes d'1 i 2 cèntims.

Corria l'abril de l'any 2003 que un mal dia, vaig entrar a comprar a un supermercat de la nefasta cadena DIA.

No cal que us canti les excel•lències d'aquests bonics establiments tercermundistes, merda seca al costat de qualsevol super d'un suburbi de Tirana, però en destacaré un que ve al cas: SEMPRE els falta canvi (Qui no ha sentit tres mil vegades a la cua de la caixa, a la dependenta, cridant “alguien va a pagar con un billete de cinco?????????”).

Bé, és en aquest punt on em trobava aquell infaust dia. Quan vaig anar a pagar el que havia comprat, amb un bitllet de 10 euros, la dependenta em va dir: “Vamos a cerrar i no tengo más canvio, te tengo que devolver con monedas pequeñas”, i la molt filla de perra em va encolomar, ni més ni menys, que 96 cèntims en monedes d'1 i 2 cèntims. Li vaig dir que de què anava, però ella em va contestar, amb putería màxima: “son monedas de curso legal”.

Podia haver muntat un cristo allà mateix, però vaig pensar en la assenyada frase “LA VENJANÇA ÉS UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED”. Aquells 96 cèntims van ser els primer que van començar a omplir el pot de Nescafé. Totes les monedes d'un i dos cèntims que he anat arreplegant hi han anat a parar. No tinc ni puta idea de quants calés hi ha, però, per ma mare, que, quan estigui ple a vessar, aniré al DIA, on no he tornat a posar els peus, compraré per valor del que hi hagi i pagaré amb les monedes d'un i dos cèntims. No sé, ni m'importa, si encara hi treballarà aquella fulana, perquè en el fons la culpa és de l'empresa.

Sé que és una parida que no serveix d'una puta merda, però em donarà un gust que t'hi cagues pagar amb tota aquella xavalla i quan la caixera gosi protestar, contestar-li: “Són monedes de curs legal”, que lo sepas, pilingui!

LES POSTRES DELS FILLS DE PUTA QUE LA PALMEN

2006-12-17T22:09:00.000Z

BLUEBERRY MOLA

2006-12-16T01:47:00.000Z