dimecres, 28 de març del 2007

AMB EL CAGALLÓ AL CUL


Diuen que els diners mouen el món. Potser sí. Però després de llargues reflexions en la postura del lotus mentre mirava el telenotícies, he arribat a la conclusió, abans de dislocar-me la cadera, que hi ha una altra cosa que fa moure el món: La por.

No hi ha res que motivi més algú a fer (o deixar de fer) alguna cosa, que fotre-li la por al cos.

Constantment sentim notícies que tenen per objectiu que ens caguem a les calces. Mil perills assetgen la humanitat en general i la nostra trista existència en particular: El canvi climàtic portarà la fi del món. La grip aviària provocarà una pandèmia de conseqüències incalculables. Qualsevol nit d’aquestes una banda d’albano-kosovars entrarà a casa teva i quan et despertis pel matí no hi quedaran ni els imants de la nevera (això si no decideixen fer un segrest-exprés). Demà mateix un grup de màrtirs d’Al Agsa et fotrà una bomba sota el cul. Si fumes, beus o fiques la cigala on no toca, la palmaràs aviat. Un esteroide dels collons s’acosta a tota hòstia cap a la terra i no se salvarà ni l’apuntador, etc, etc, etc.

"calla ja, tio, m'estic acollonint"

Per això avui vull destacar una notícia d’aquelles que fan reflexionar. Que ens mostren que encara hi ha gent capaç de viure sense por, lliure, aliena al desànim, ignorant els perills que ens envolten, ànimes pures i sense cadenes. Aquesta és LA NOTICIA.











Vecinos de San Rafael: Sense por a la Salmonelosi, sense por a que un escorpí els surti de sota una pedra, sense por a que un incendi forestal els socarrimi, sense por al ridícul. Feliços amb una bossa de patates i mitja dotzena d’ous.


Vecinos de San Rafael: Petits herois quotidians



dilluns, 26 de març del 2007

"MÚSICS" AL METRO


Els que viatgeu en metro per Barcelona us haureu trobat, en determinades estacions, gent tocant instruments i/o cantant sota uns punts senyalitzats amb un rètol on posa “Músics al Metro”

Segons la notícia de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), “..La experiència vol traslladar la presència de músics a l'interior del Metro de Barcelona de forma acreditada i regulada…” i “La voluntat de TMB és la de poder oferir un espai de promoció i de difusió de la música i els seus intèrprets, alhora que també una plataforma per als creadors més joves.”

Bé, la iniciativa em sembla bona i no negaré la qualitat d’alguns dels músics que actuen al metro, però també he de dir que jo he vist, “Músics al Metro”, amb menys habilitats musicals que un servidor (he de destacar que la meva màxima fita en aquest terreny ha estat interpretar la primera estrofa de “pujarem dalt dels cims”, amb una flauta dolça marca honner, a 5è d’EGB).

Puc donar testimoni d’un paio, a l’estació de Passeig de Gràcia, intentant tocar, amb una espècie de bandúrria, “el concierto de Aranjuez” i fallant la meitat de les notes. També he vist una dona, al passadís de l’estació de Diagonal, amb un teclat Casio de gran calibre, amb ritme pre-gravat i tocant, un cop darrera l’altre, la mateixa cançó (crec que era “I Just Called to say I love you”, d’Stevie Wonder), AMB DOS DITS!

Que consti que no tinc res contra aquesta gent. Tothom té dret a intentar guanyar-se les garrofes de la millor manera que pugui. El que no tinc massa clar és quins són els criteris que utilitza TMB per considerar que una persona portadora d’un estri amb capacitat de produir sons pugui enquadrar-se a la categoria de “músic”.

Per tant, en vista del nivell d’exigència de TMB per poder ser “músic al metro”, no us estranyi trobar-me qualsevol dia d’aquests, a l’estació de Passeig de Gràcia, rascant una ampolla d’anís amb una forquilla.

Sigueu generosos, cal promocionar els nous valors.


dissabte, 24 de març del 2007

EL ABUELO FUÉ CANTAUTOR


Aquest paio d'aquí dalt forma part d'aquesta penya amb fama de progre, amb la carrera musical en decadència ( Ramoncín, Gurruchaga, Ana Belén...), que com que ja no els contracten ni per la festa major de Calahorra, han trobat la manera de poder seguir parant la mà sense doblegar l'esquena: EL CANON DIGITAL. Víctor Manuel n’és un dels principals abanderats.

El cànon digital implica que pagues una taxa abusiva, a benefici de la SGAE, sobre el preu en la compra de CD's i DVD's verges, reproductors d’MP3, etc. perquè presumeixen que l’utilitzaràs per fer còpies il•legals.

“Passeu per caixa”

Quan arribes a certa edat és normal que estiguis tip de treballar, sense idees i físicament cascat. Aleshores, què fa la gent normal? Es jubila, cobra la pensió i si té algún estalvi fa alguna escapada amb l'Inserso. Però aquests no. Aquests tenen el xiringo de l'SGAE en plan oficina de recaptació, per seguir cobrant per la patilla.

Un vell músic amb dignitat, es retiraria discretament i aniria pels bars, jugant a les màquines i donant-li la tabarra al cambrer i als altres parroquians.


“Que tiempos aquellos en que se respetaba a los artistas”


Aquest paio i els seus col•legues, han anat sempre de tios d'esquerres, compromesos amb les causes justes (això sí, quan els atacs contra Catalunya van callar com a putes, no fos que deixessin de vendre un disc), però jo crec que en realitat és un oportunista que sempre ha defensat una única causa: La seva butxaca.

A la primera joventut, durant la dictadura, li va dedicar una cançó al caudillo, a veure si el rebia al Pardo i l'enviaven a Eurovisión.

Durant la transició i “la movida” es va apuntar a la causa progre, que era el que feia vendre discos.

Ara, defensa l'única causa que li pot permetre seguir tocant caler: El cànon.

dimecres, 21 de març del 2007

KAMIKAZES " A MUCHA HONRA"

Clickeu la foto per ampliar-la


Aquesta conversa, més o menys, la van tenir, ahir, dos companys de la feina:

- Els Mossos són uns cabrons. El dissabte, tornant de Llafranc, em van fer la foto, colla de malparits!

- Són pitjors que la Guàrdia Civil. Van a fotre!. Ara han col•locat radars per tot arreu, has d'anar a pas de tortuga o l'has cagat. L'últim cop, a més dels 300 euros, em van fotre 4 punts del carnet i no pensis que anava follat, anava a 160 i no hi havia massa trànsit.

- Això és afany recaptatori! El mecànic m'ha dit que m'instal•li un anti-radar. Diu que amb dos o tres cops que et faci servei ja l'has amortitzat.

- Jo ja en tinc un, me'l vaig fer posar arrel de la multa. Va bé, però només t'avisa dels radars fixes, els mòbils no els capta.

- No!, a mi el mecànic me n'ha recomanat un d'aquells que bloqueja la senyal i quan et fan la segona foto ja has pogut reduir.

- Ah! Però aquest és il•legal. Si t'enganxen et cau el pèl.

- És qüestió de portar-lo ben amagadet. El meu cunyat el té i diu que va de puta mare. Va de Rupià a Barna en 50 minuts i tan tranquil, tu. No ha tingut mai cap problema.

- Doncs mira, potser me'l poso! És que no hi ha dret, tu! No hi ha dret!

Són dos tios normals. Educats. Amb estudis. La veritat, no m'imagino aquestes dues persones, mantenint aquesta altra conversa:

- Collons! Cada dia està més complicat mangar al supermercat. Els molt mamons han posat vigilants per tot arreu.

- I càmeres! Mira, l'altre dia em vaig amagar un trist paquet de salmó fumat sota el jersei i el segurata em va enganxar. Ja no es pot afanar tranquil, no en deixen passar ni una.

- El meu cunyat s'ha comprat un aparell per desactivar els sistemes antirrobatori de la roba i dels codis de barra. Es fa un fart de trincar al Corte Inglés! N'està molt content!

No vull donar cap lliçó moral, sinó més aviat fer una reflexió sobre comportament social. És la següent:

Perquè la gent és tan imbècil?

dilluns, 19 de març del 2007

VAN DE LLESTOS

clickeu la imatge per ampliar-la


Per sort, no tinc causes pendents amb la justicia. Pago puntualment les factures i no tinc previst ser acomiadat en breu. No tinc enemics coneguts i la meva única relació amb la màfia va ser creuar-me amb Eduardo Zaplana pel Passeig de Gràcia.

Tot i així, en trobar aquesta carta a la bústia em vaig posar una mica nerviós: Sobre marró, sense remetent ni cap identificació externa, “CONFIDENCIAL”, “Máxima prioridad”, “Documentación urgente” “ATENCIÓN: Este sobre contiene documentos de carácter privado...”.

La vaig obrir de seguida, semblava que la cosa era important. I si una cosa important se't notifica per carta, juga-t'hi els ous que serà una mala notícia. En aquells segons, el cervell comença a processar informació i descartar hipotètics contratemps. Potser algun fet del que no era conscient es materialitzava en forma de carta per anunciar-me: “Tens un problema, xaval. I dels gordos.”

Bé, el contingut de la carta, en resum, era el següent: “Estimado señor: Ahora usted también puede disfrutar de la tarjeta platinum Capital One de Bankinter que le ofrece un límite de crédito de hasta 10.000 €, sin pagar cuota anual y sin cambiar de banco, etc. etc.” Sí, amics, PUTA PROPAGANDA DE MERDA. Evidentment, el que més em va fotre va ser caure a la trampa com un subnormal.

Es veu que els senyors del departament de marqueting del Bankinter van pensar: “És una llàstima que gastem tants diners en enviament postal de propaganda i que la gent, en veure que és publicitat, l'estripi directament, sense ni tan sols obrir-la. Saps què? Els acollonirem una mica, segur que traguen, són tots uns analfabets”.

Benvolguts senyors de Bankinter:

1.- No penso contractar la tarjeta platinum Capital One ni cap altre dels seus productes.
2.- La seva estratègia publicitària és un autèntic cagarro.
3.- El seu Director de Marqueting és retardat mental.


dimecres, 14 de març del 2007

POTÈNCIES MUNDIALS


L'altre dia feia zàpping, que va i em trobo a la Naomi Campbell fotent posses guarres en un sofà. Evidentment allò em va interessar. Per provocar encara més el cantó lasciu de la Campbell li ofereixen un Chupa-Chups, que començà a llepar amb fruicció i cara de vici. Bé, tot i que això era el més interessant d'aquell programa, el que vull comentar avui va venir a continuació. Resulta que era el mític programa “Sorpresa, Sorpresa” i de sobte apareix la borderline de la Gemió cridant emocionada, referint-se al Chupa-Chups: “ES UN INVENTO ESPAÑOL, ES UN INVENTO ESPAÑOL!!!”. Que trist, senyors, que trist. Que aquella tiparraca destaqui amb orgull que un puto caramel punxat en un pal és un invent espanyol ho diu tot de la capacitat d'Espanya per a la recerca i les seves aportacions al desenvolupament de la humanitat. I més vergonyós és que li vagi a dir a una persona de nacionalitat britànica, com la Campbell.

Fent un petit tomb per internet un se n'adona de la falta de sentit del ridícul i del nacionalisme barat dels espanyols:

Alguns invents i descobriments britànics: la màquina de vapor , la penicilina, la locomotora de tren, , el sismògraf, el poliester, el Fax, la viagra...Podeu veure'n una enumeració completa a la web http://inventors.about.com/library/inventors/bl_british_inventors.htm

Principals invents espanyols, destacats a una pàgina creada pel ministeri d'educació i ciència espanyol: La peineta, el botijo, la bota y el porrón, el afila-lápices, la guitarra española, el chupa-chups i la fregona. TRIST, MOLT TRIST.

http://www.sgci.mec.es/au/inventosesp1.htm
http://www.sgci.mec.es/au/inventosesp2.htm
http://www.sgci.mec.es/au/inventosesp3.htm

És la diferència entre un país amb més de tres segles de democràcia i un altre amb la història recent farcida de pronunciamientos, sanjurjadas i cops d'estat . Les conseqüències són evidents, a tots els nivells:

Els britànics han parit músics com Queen, els Beatles, els Rollings, The Police, Madness, Led Zeppelin, Pink Floyd, Sex Pistols, Deep Purple, The Housemartins, Iron Maiden, Judas Priest, Coldpay, Oasis, David Bowie, Elton John, Beautiful South, Genesis.....A España han triomfat boniatos de l’alçada de Mecano, Andy y Lucas, David Bisbal i Alejandro Sanz.

Si pensem en humoristes britànics hem de parlar dels Monty Pyton, Rowan Adkinson, Sacha Baron Cohen i sèries com L'escurçó negre, Allo Allo, Sí Ministre, Els Joves o Hotel Fawlty. L'humor español ha donat talents de l'altura de Los Morancos, Jaimito Borromeo,Cruz y Raya, Marianico el Corto, Arévalo o el Dúo Sacapuntas.

Humor anglès

http://www.youtube.com/watch?v=zJ5V3R3s06E

Humor espanyol

http://www.youtube.com/watch?v=lS5zrB6lvdU

Podria seguir amb mil exemples, però no m’allargaré més. Només cal pensar en el nivell de desenvolupament dels països d’Amèrica que van colonitzar els britànics i els que van colonitzar els espanyols. I encara se sorprenen que els de Gibraltar vulguin seguir sent britànics.

Sí, amics, ja sé que les comparacions són odioses, però més odiosa és la Gemio dient parides.



QUINA RÀBIA.


La recepta: En un orinal de disseny, comprat al Vinçon, mescleu-hi, en quantitats abundants, espessor, esnobisme, incontinència verbal, egolatria i cosmopolitisme barat, afegiu-hi un bon raig d’histèria, un grapat generós de no nacionalisme espanyolista i un polsim de displicència. Barregeu-ho tot amb una espàtula de metacrilat comprada al Soho de Nova York. Just abans de servir, aboqueu-hi un tripi i dos whiskys ben carregadets. Vet aquí el cocktel Isabel Coixet. Exquisit, escolti.

Què us he de dir d’aquesta tipa? Una moderniqui gafapasta de la pitjor calanya. Les seves pelis foten pudor, però és molt pitjor veure-la parlar en una entrevista o en un lliurament de premis. Pura ràbia.

No m’ha costat gaire trobar alguns exemples del que dic. Cerca amb google: Isabel Coixet i entra al túnel de la grima.

D’entre tots he escollit un “Encuentro digital” de El Mundo entre “super-ego Coixet” i el seu públic pseudo-intel•lectualoide llepaculs. Vet aquí algunes preguntes i respostes. No tenen desperdici:

“14. Ayer vi su excelente filme y no pude dormirme hasta bien entrada la madrugada. Varias preguntas asaltaban mi cabeza y considero un privilegio poder transmitírselas a usted. Por ejemplo, ¿es la plataforma petrolífera una suerte de arca de Noé donde cada alma anhela a su igual? Entiendo que la oca simboliza la muerte que rodea a todos sus personajes, ¿era esa su intención? Felicidades por la película y gracias. Julia (Murcia)

No se me había ocurrido que la oca simbolizase la muerte pero me parece una buena intepretación. La plataforma es un lugar cuyo aislamiento ayuda a los personajes a desnudarse ante ellos mismos y ante los demás. También me gusta mucho la interpretación del Arca de Noé, me la apunto."

“16. Hola! Ayer hemos visto mis amigos y yo"La vida secreta de las palabras" pero no nos quedo claro de quienes la voz de niña que habla al principio y al fin de la pelicula? Hossein-Tetuan-Marruecos

Sobre la voz de la niña, creo que cada uno debe pensar lo que quiera respecto a ella y sacar sus propias conclusiones.”


És a dir, aquell bodrio de “La vida secreta de las palabras” no s’entén una merda, però és igual, més ben dit, molt millor!, així, tots els moderniquis culturetas poden fer la seva interpretació metafòrica i omplir-se la boca de parides. Que la oca simboliza la muerte? Po fale! El arca de noé? Me lo apunto! La voz de la niña? Que cada uno saque sus propias conclusiones. Au a prendre pel cul!

Ara que, si la Coixet fa ràbia, els seus fans no es queden curts. Quines preguntes, Déu meu!. Aquest vocabulari pretensiós, aquest to transcendent, aquest creure’s posseïdors d’una sensibilitat excepcional, que els fa ser els escollits que han captat més metàfores i que han arribat a connectar amb el veritable sentit de la pel•lícula. Tingueu el primperan a mà, el vostre estómac us ho agrairà:

21. Ayer fui a ver "La vida secreta..." y jamás había visto un cine tan en silencio pendiente de lo siguiente que iba a decir Hannah sobre su pasado. Todos estábamos conmovidos. Me quedé impresionado cómo no se oía ni respirar a la gente. El silencio fue una parte más de su guión. Cómo lo consiguió?


He dicho antes que esa secuencia fue la más díficil de rodar, creo que en ese momento sentí que todas las Hannas que he conocido estaban con nosotros en ese momento y estaban con Sarah y pasaban a través de ella. El eje de la película es la dialéctica entre el silencio y las palabras.

26. Hola Isabel, ante todo decirte que me encantan tus pelis, tu forma de pensar, tu casa q vi en una revista.... siento q estás muy cercana a mí sin conocernos. Para expresar tanta sensibilidad en tus películas ¿Es necesario haber sufrido o simplemente ser muy observadora? Un beso y gracias por derrochar tanta sensibilidad.

Yo no es que haya sufrido mucho pero sí tengo mucha empatía con la gente que sufre. Realmente sí que creo que soy muy observadora, aunque a veces se me escapan las cosas que tengo más cerca. Qué le vamos a hacer.

32. Isabel, he visto "Mi vida sin mí" y ayer "la vida secreta de las palabras". En las dos había lluvia. En las dos actuaba Sarah Polley. En las dos he llorado. ¿Por qué? Gracias por enseñarnos a nadar.

A mi me gusta mucho la lluvia y la oscuridad. Creo que cuando hace mucho sol, se ve peor. Yo nado fatal.


Sí, amics, al món hi ha gent així. Qualsevol dia us els podeu trobar sortint del MACBA amb EL PAIS sota el braç. Aneu amb compte.

Una resposta ens dóna pistes sobre el procés creatiu de la Coixet:

1
8. De donde salen esos titulos tan "originales" en sus peliculas?

De las drogas. Y del café, que también es una droga.


Finalment, entre tota aquesta idolatria desbocada, un valent s’atreveix a fer una lleugera crítica a la “pose” de la gran geni del cine mundial. La diva respon picada, li han ferit l’ego, quin atreviment!:

19. Me encantan tus películas, pero cada vez que te leo en una entrevista pienso que te sobra pose. Pose de hacer como que no tienes pose, pero pose, al fin y al cabo. No te hace falta, de verdad. Un beso.

¿Qué quieres que haga? ¿Me corto la lengua, dejo de hacer entrevistas o dejo de hacer películas?


LES TRES COSES, SI US PLAU!

.

dijous, 8 de març del 2007

EXPERIMENT ROTLLO “SABER VIVIR”


L'altre dia estava al descans d'una apassionant conferència sobre responsabilitat empresarial en accidents de treball i vaig decidir fer un experiment.

Els últims minuts de la primera part de la conferència havia començat a notar uns lleugers símptomes de somnolència, i en vista de la turba que assetjava la taula on servien cafès, em vaig dir: “calla, a veure si és veritat allò que has sentit a dir més d'un cop, que un suc de taronja desperta i estimula tant o més que una tassa de cafè”.

Vaig prescindir del cafè, em vaig fotre un got de suc de taronja a Sant Hilari, i, quan va ser l'hora, vaig tornar a entrar a la sala disposat a enfrontar-me amb hora i mitja més de conferència. Així, amb dos collons.

Bé passo a fer un breu resum dels resultats de l'experiment:





UNA PUTA MERDA!!!!!!!



Tant bon punt el conferenciant va tornar a obrir la boca, els ulls van començar a tancar-se'm i va esclatar una lluita infernal contra la son i el ridícul. Malauradament no podía aixecar-me i fotre el camp. Aquell malparit gairebé aconsegueix que em foti a roncar allà mateix.

Si un dia torno a sentir algun tarat dient que el suc de taronja desperta igual que el cafè, us ben juro que serà l'últim cop que ho digui.

dimecres, 7 de març del 2007

NO COLA


Segur que heu vist un cartell així al lavabo de més d'un hotel. Aquest estava en un hotel de Berga. Bé, la qüestió és: Algú es creu que el senyor Gaspart, per exemple, o qualsevol amo d'una cadena hotelera, està preocupat per la degradació del medi ambient? JA, JA, JA, que em trenco de riure!

El que passa és que es volen estalviar quatre duros en detergent i dos duros en el sou de la peruana de la bugaderia, i els molt mamons intenten tocar la fibra eco-sensible de quatre il·lusos que s'eixugaran amb la tovallola humida per no malmetre l'ecosistema.

Els que posen el cartellet són uns fills de puta i els que en fan cas són tontos del cul.