dimarts, 6 de febrer de 2007

JA FALTA POC


Us explicaré la història d'aquest pot de nescafé mig ple de monedes d'1 i 2 cèntims.

Corria l'abril de l'any 2003 que un mal dia, vaig entrar a comprar a un supermercat de la nefasta cadena DIA.

No cal que us canti les excel•lències d'aquests bonics establiments tercermundistes, merda seca al costat de qualsevol super d'un suburbi de Tirana, però en destacaré un que ve al cas: SEMPRE els falta canvi (Qui no ha sentit tres mil vegades a la cua de la caixa, a la dependenta, cridant “alguien va a pagar con un billete de cinco?????????”).

Bé, és en aquest punt on em trobava aquell infaust dia. Quan vaig anar a pagar el que havia comprat, amb un bitllet de 10 euros, la dependenta em va dir: “Vamos a cerrar i no tengo más canvio, te tengo que devolver con monedas pequeñas”, i la molt filla de perra em va encolomar, ni més ni menys, que 96 cèntims en monedes d'1 i 2 cèntims. Li vaig dir que de què anava, però ella em va contestar, amb putería màxima: “son monedas de curso legal”.

Podia haver muntat un cristo allà mateix, però vaig pensar en la assenyada frase “LA VENJANÇA ÉS UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED”. Aquells 96 cèntims van ser els primer que van començar a omplir el pot de Nescafé. Totes les monedes d'un i dos cèntims que he anat arreplegant hi han anat a parar. No tinc ni puta idea de quants calés hi ha, però, per ma mare, que, quan estigui ple a vessar, aniré al DIA, on no he tornat a posar els peus, compraré per valor del que hi hagi i pagaré amb les monedes d'un i dos cèntims. No sé, ni m'importa, si encara hi treballarà aquella fulana, perquè en el fons la culpa és de l'empresa.

Sé que és una parida que no serveix d'una puta merda, però em donarà un gust que t'hi cagues pagar amb tota aquella xavalla i quan la caixera gosi protestar, contestar-li: “Són monedes de curs legal”, que lo sepas, pilingui!