APARCATS

Estic indignat, senyors, que quedi clar: INDIGNAT. Llegeixo aquesta notícia segons la qual al centre comercial Gran Via 2, han creat el que els periodistes enginyosos han batejat com “aparcamarits” o “guarderia per a homes”, un espai amb sofàs, premsa esportiva i teles de pantalla plana on les senyores “aparquen” els homes que les acompanyen a comprar roba per què no molestin.

Però què s'han cregut? És absolutament ofensiu que tractin els homes com a goril·les insensibles, únicament interessats en jeure al sofà a mirar la tele i llegir l'Sport. Què es pensen? que no som capaços de gaudir d’una tarda de compres? Que per ser homes no ens poden agradar la roba i els complements? Tant simples i primitius ens consideren?

Aquest ultratge al gènere masculí constitueix una discriminació sexista en tota regla, així de clar. Què dirien moltes dones si als camps de futbol o als concessionaris de cotxes posessin uns “aparca-dones”, amb revistes de cor, telenovel·les i tallers de cuina i punt de creu, eh, eh? Què dirien? Tolerarien una ofensa masclista d'aquest calibre?

Ehem...

Vale, va, m'heu enganxat, ja he dit prou parides, seré sincer: EM SEMBLA UNA IDEA COLLONUDA.

A CAP home que es vesteixi pels peus li agrada mirar aparadors, aguantar perxes, menjar-se els mocs a la porta de l'emprovador, anar a buscar una talla més, i tota la merda que comporta acompanyar una dona a comprar roba . Aquesta és la puta veritat.

Així que espero que aquesta magnífica iniciativa s'estengui ràpidament a tots els espais comercials de la ciutat, si bé proposo unes millores per fer-ne un espai més acollidor:

• Espai de degustació d'embotits, formatges i vins.

• Accés gratuït a internet per poder connectar-nos al youtube, als blogs dels col·legues i a pàgines marranes.

• Espectacle d'estriptease a càrrec de les candidates a “vecinita FHM 2007”.

I que li donin pel sac a l'Adolfo Domínguez.

AVÍS ALS CONSUMIDORS

Si un matí, rentant-vos les dents amb el vostre dentífric Colgate Herbal White, en comptes de gaudir de la frescor natural de la millor combinació d’herbes silvestres, noteu que la boca us queda amb gust a merda, és que heu ensopegat un dels tubs de pasta de dents Colgate on s’han detectat elements fecals.

Un gust inesperat, però no menys natural.

Yo ma rentu als pinyus amb Colgate Fecal White i al Jose li encanta.

CRUYFF: GALLINA CAGADA.

Després de la derrota del Barça a Getafe s'han començat a sentir veus reclamant un canvi d'entrenador i han sortit noms com Mourinho, Valverde o Van Basten.

Quina merda de solucions són aquestes? Mourinho és un bon entrenador, d'acord, però, ¿no haviem quedat que era un “puto traductor que odia el Barça i que nosaltres l'odiem a ell vete al teatro prepotent filldeputa”? I fitxar l'entrenador de l'Espanyol?, que no tenim honor? som nosaltres els que venem a l'Espanyol els que fracassen al Barça, de tota la vida. Van Basten no ha fet una merda com entrenador, què cony pinta aquest tio en la travessa de possibles substituts?

La resposta a l'ultima pregunta és: Johan Cruyff. “Van Basten, el favorito de Cruyff”, diu la remor de la premsa esportiva.

Ja n'estic fins els collons d'aquest tio i de la colla de mamons que el tenen per l'oracle del Barça. Com pot ser que un paio que porta deu anys retirat segueixi tenint tanta influència?

No volem una iaia criticaire. No volem un entrenador a l'ombra. Volem un entrenador.

"Los centrales, diez metros adelante; las líneas, más juntas, velocidad del balón y juego de posición", "Cuando el equipo tenía la pelota no encontraba a nadie desmarcado. Todos quietos. Ni un movimiento de ruptura", "No ha mejorado nada, pero esto no es lo peor. El equipo ha dado un paso atrás (...). Ahora es el momento de dar un golpe de timón", diu en el seu últim article a El Periódico.

No en saps tant tio? No ho veus tot tan clar? No tens el títol d'entrenador? Doncs tingues els sants collons de fotre't el chándal d'una puta vegada i baixar al camp a jugar-te-la. Ah, que si te la jugues potser perds?, és clar.

“El millor entrenador de la història del Barça”. “El creador del Dream Team”. “El guanyador de quatre lligues consecutives i de la primera copa d'Europa”. Vols ser recordat així. Et cagues a les calces de pensar que pots perdre aquesta fama. T'horroritza ser tu el criticat i no l'eminència futbolística que es dedica a pontificar.

Dedicar-se a jugar al golf i a escriure dos articles per setmana fotent maranya és molt còmode, però és de covards. Ara ja no tens excusa, el Núñez ja no hi és. Prou de moure els fils a la reraguarda. Dóna la cara o que et donin pel cul.

DISSENYADORS DE MODA

Els dissenyadors de moda són uns paios que de petits els agradava vestir nines i dibuixar princeses i de grans s’han dedicat a embaucar iaies milionaries, esnifar farlopa i beure champagne.

Com a gurús de la moda, la seva imatge hauria de ser el paradigma de l’estil, l’elegància i el bon gust, però ells es pixen i es caguen en tot això, que per alguna cosa són dissenyadors d’alta costura i es poden permetre el luxe de portar unes pintes que si fossis tu t’apedregarien pel carrer.

En la seva particular competició per veure qui és més hortera s’agrupen en tres grans categories:

1.-PARELLA CONJUNTADA: Per aconseguir fer el doble de ràbia, s’aparellen unint els seus noms monyarrosos amb una “&” i apareixent al final de les desfilades vestits iguals i saludant sota una pluja de clavells i confetti daurat. Són il·lustres integrants d’aquest grup:

Victorio & Lucchino.

En realitat es diuen Víctor Rodríguez i José Luís Medina, però quedava poc glamurós

Dolce & Gabbana.

Encantats d'haver-se conegut

Viktor & Rolf.

En Bud Spencer els hauria de fer una visita.

2.-SENYORS GRANS RECREMATS: Aquests acòlits de Dorian Gray lluiten contra els efectes del pas del temps a base raigs UVA, tints, perruquins i samarretes ajustades. Si veiessis el teu avi vestit així l’ingressaries a un asil psiquiàtric. Tenen tots els números per morir a causa d’un melanoma, però se’ls ha de reconèixer que, després de tants sacrificis, han aconseguit tenir una imatge realment patètica. Els seus màxims representants són:

Giorgio Armani.

Per molt que es perfumi fa olor de churrasco acabat de treure de la barbacoa.

Valentino.

Es tenyeix amb una mescla de tempera marró i reparador de mobles O’cedar.

Roberto Cavalli.

“Cómo pude yo haberme perdido la fiesta? Yo soy la fiesta”. ...

Yves Saint-Laurent.

La mostra de com portar un gat atropellat al cap i viure tan tranquil.

Claude Montana.

Espero no compartir mai ascensor amb aquest senyor.

3.-ENGENDRES VESTITS COM AUTÈNTICS FILLS DE PERRA: Si existeix l’infern segur que està ple de paios vestits així. Vegeu els fills predilectes de l’horror:

John Galliano.

Abans d'obrir l'armari es fot quatre clenxes.

Karl Lagerfeld.

La síntesi de la abuela de la fabada i Michael Jackson.

Així està el pati.