dissabte, 28 d’abril de 2007

TROBAREM A FALTAR EL SEU SOMRIURE


Hola, amics!

Ja haureu sentit notícia de la descoberta d’un planeta molt similar a la Terra, fora del sistema solar, que podria contenir aigua líquida i amb una temperatura que oscil•laria entre els 0 i els 40 graus centígrads i que, per tant, tindria les condicions ideals per ser habitable.

Bé, si hem de fer cas dels gurús del verdisme, amb això del canvi climàtic a aquest cony de planeta nostre li queden quatre dies mal comptats, així que no estaria malament que comencéssim a preparar la mudança. La humanitat té una segona oportunitat, amics, no tot està perdut!

Per si no hi fóssim a temps i tot això petés abans no haguéssim completat el trasllat, jo proposaria que uns quants escollits, el bo i millor de cada contrada, anessin tirant cap allà a veure què tal està el piset, per si cal fer-hi reformes. Seria una espècie d’arca de Noè que garantiria la pervivència de la nostra espècie.

El viatge requerirà uns quants preparatius, però podríem començar a pensar les llistes amb els escollits de casa nostra. Cal tenir en compte que el nou planeta es troba a 20,5 anys llum de la Terra, així que, amb tot el dolor dels nostres cors i amb llàgrimes d’agraïment, hauríem d’acomiadar els nostres herois per sempre més. No tornaríem a veure’ls per la televisió, ni a llegir els seus articles, ni a sentir-los cantar. Hauríem d’aprendre a viure sense les seves pel•lícules i els seus dissenys. Una gran pèrdua per als nostres esperits, però tot sacrifici és poc si hem de pensar en el futur de la humanitat.

Snif! Us trobarem taaaaant a faltar!

No hi pensem més. Serà dur, però s’ha de fer. Aquí va la meva proposta:

CATALANS ESCOLLITS PER EMPRENDRE, QUAN ABANS MILLOR, EL VIATJE CAP AL NOU PLANETA SITUAT A 20,5 ANYS LLUM:

- Màrius Carol.
- Jordi Labanda.
- La Lloll.
- Albert Boadella.
- Isabel Coixet.
- Jordi L.P.
- Francesc-Marc Àlvaro.
- J.A. Duran i Lleida.
- Daniel Sirera.
- Anna Maria Moix.
- Asha Miró.
- Javier Nart.
- Jordi Estadella.
- Marina Rossell.
- Els dos d’Estopa.
- Nina.
- Jordi Hereu.
- Raúl Tamudo.


"Veig que seguirem sense poder afirmar que hi ha
vida intel•ligent fora del nostre planeta"


El futur de la raça humana és a les seves mans. Podem estar tranquils.


diumenge, 15 d’abril de 2007

A CAGAR, CORBACHO!


L’Hospitalet de Llobregat. La meva ciutat. 260.000 habitants. La segona en població de Catalunya. El 19 d’abril comença la Festa Major de la ciutat i l’il•lustre alcalde Corbacho i el no menys il•lustre Mario Sanz, responsable de l’àrea de cultura, han decidit delectar-nos amb un programa musical EXCEPCIONAL:



El Arrebato: Inmundicia musical, autor d’aquella cançó tant rabiosa que deia “nena, bajo mi punto de vista te pasas de lista”. Música de casset de gasolinera. La cara de pringat que fa a la foto ho diu tot.



Falete: Es veu que es una mena de travelo que canta flamenc. A casa seva el coneixen. És com la Pantoja de Puerto Rico després de menjar-se 2.000 bollicaos.



Antonio Orozco: Un altre que canta flamenco-pop, però amb pintes de cantant italià romàntic. Va de poeta. Una tortura.



Mägo de Oz: hevyatas amb flautes i violins que es vesteixen com si anessin a una festa de halloween de bujarrons. La música que posaries si busquessis un últim motiu per suïcidar-te.

En resum: De pena.


"És lu que hi ha. Que vustés lu passin bé"


Senyor Corbacho, no sé si ho sap, però no tots els ciutadans de L’Hospitalet tenim una cultura i gustos musicals extrets de Ràdio Teletaxi i los 40 principales . Nosaltres també paguem impostos. No ens doni tant pel sac, siusplau. Gràcies.


dimarts, 10 d’abril de 2007

ODIO AQUEST ANUNCI




Detesto l'idiota que se'l va inventar.

Perboco en la filosofia barata del què s'hi diu.

I per sobre de tot

EM CAGO EN LA VEU DE FILL DE PUTA DIENT GGGELOJJ, GGGELOJJ

Per molt que sigui Julio Cortázar.

Ja m'he quedat a gust.

Au, salut a tothom.

dimarts, 3 d’abril de 2007

DIUEN ...

No heu tingut mai la temptació, per pura curiositat científico-patillera, de crear un rumor i esperar a veure si et torna per una altra via, fins on és capaç d’expandir-se i com es transforma pel camí? Fer l’experiment no ha de ser difícil. Et poses d’acord amb tres o quatre amics, us inventeu un rumor que tingui gràcia, l’expliqueu cadascú a unes quantes persones de diferents àmbits i a esperar.

Jo confesso que sí que hi he pensat, però no ho he fet mai. Problemes de consciència? Segurament. Però al cap i a la fi, he contribuït, com tothom, a difondre molts rumors, de tot tipus, sense cap remordiment i passant-m’ho d’allò més bé.

En tot això m’hi ha fet pensar un post, del divertidíssim bloc “racó dels calçasses” , referit a la Mari Pau Huguet. Qui no l’ha sentit mai el rumor que la Mari Pau és una lleona que s’ha repassat mig TV3? És un rumor que fa gràcia, siguem sincers, potser pel contrast amb la imatge de bona nena i pubilla nostrada de la Mari Pau.

Els rumors referits a famosos propers sempre són els que fan més gràcia i els que la gent més es creu, perquè qui l’explica pot afegir-hi referències personals que entronquen amb la font: “la germana d’un que juga a futbol amb un company meu de feina, ha vist…”

Alguns són realment estrambòtics i absurds. Un que sempre m’ha fet riure molt, per rebuscat, és aquell que relacionava personatges tan dispars com Josep Borrell i Ortega Cano. O Qui no s’ha partit el pit imaginant-se l’Aznar menjant-li la xona a la Cayetana Guillén Cuervo, o a la Obregón explotant-li les mamelles dins d’un boeing-757?

D’altres van amb més mala hòstia, la veritat, i és molt possible que darrera el seu origen hi hagi rancúnia personal i ànims de vendetta: Recordeu les mil històries diferents, referides a malalties, que van sorgir arran de la retirada del futbol del Guardiola? I quanta gent us ha dit que un conegut ha vist com al Pasqual Maragall l’havien de recollir de sota la taula amb les capacitats verbals i cognitives no aptes per al normal desenvolupament de les tasques quotidianes (toma eufemisme!)?

Després hi ha els de caire sexual, a quin més heavy, com el de que el Richard Gere es fotia ratolins per l’ojete, el del Ricky Martin tancat a un armari per donar-li una sorpresa a una fan, propietària d’un gos aficionat a la nocilla o el que deia que Marilyn Manson (de qui, per cert, també havia sentit que era aquell nen que feia d’amic del protagonista de la sèrie “Aquellos maravillosos años”), s’havia fet treure tres costelles per poder-se-la mamar ell mateix.


La caixa incitant a la joventut a imitar Marilyn Manson.


Com veieu, n’hi ha per tots els gustos. Qui els pateix es deu cagar en la mare que va parir al lumbreras que se’l va inventar. I són molt difícils de tallar perquè rarament sortirà el famós de torn desmentint-lo (Bé, no m’imagino a Richard Gere declarant: “senyors, he de desmentir que m’introdueixi rosegadors per via anal” o a Josep Borrell: “Nego rotundament que Ortega Cano i jo ens donguem pel sac”). I després hi ha el factor internet, que fa que els rumors i la pseudo-informació es difonguin a tota hòstia (en relació a aquest tema us recomano aquest post, de l’admirat blog Marcsbrain).


El Butano va fer mítica l'abjecta frase:
“el rumor es la antesala de la notícia”
.

En fi, els rumors fan sorgir el malparit morbós que hi ha en cada un de nosaltres, reconeguem-ho. Són divertits, però alhora cruels. La vida és així.