dijous, 6 de març del 2008

CATALÀ DE L'ANY

Ai, quins nervis, ja s'acosta la gran gala dels il·lustres nostrats. Ja sabem els deu candidats a català de l'any 2007. Qui seran, qui seran?
CANDIDATS OFICIALS A CATALÀ DE L'ANY 2007


Ja ho veuen, senyors, quina decepció. Tot tan gris i previsible com sempre: Cantants, cuiners, esportistes, científics i fins i tot algú que perdria una partida d'escacs contra una mona borratxa, com Raúl Tamudo, aspiren a ser nomenats català de l'any.

Doncs no hi estic d'acord, no senyor. No pot ser que només puguin tenir aquest honor personatges que sortirien ensenyant la saleta de casa al “Tot i més”.

Què hi ha d'aquells compatriotes que, amb humilitat, han aconseguit fer-se un lloc en l'imaginari català, però que l'establishment ha llençat al sac dels pàries, els fracassats i els “cantamanyanes”?

Ja n'hi ha prou d'aquesta farsa. S'ha de proposar una alternativa. Els meus candidats a català de l'any 2007 són:

Dieguito el malo.

Dieguito ens demostra que es pot arribar al lloc més alt del lumpen català sent un delinqüent absolutament desastrós. Només cal tenir moltes ganes de notorietat i que te la bufi tirar-te mitja vida a Can Brians.

L'obsessió d'aquest pelacanyes ha estat sempre sortir a la tele i als diaris, fins al punt de deixar-se entrevistar, tan panxo, per l'”entre linies” mentre estava fugat i en recerca i captura, fet que demostra que és el delinqüent amb més pachorra de la nostra història.

En el seu últim atracament, el tio va tenir els sants collons de cascar-se tres birres al bar del davant del Caprabo que anava a atracar, fent-la petar alegrament amb el cambrer. En un moment donat, li va caure una bala al terra "Oiga que se le ha caído una bala", "No, no, es una moneda", va dir Dieguito, “me voy que llego tarde”. Va culminar aquest brillant cop retenint set ostatges durant una hora, pimplant-se una ampolla de cava durant el setge policial i deixant-se convèncer per les caixeres que retenia com a ostatges, de sortir barrejat amb elles disfressat amb una perruca grisa i unes ulleres de pasta. En sortir, va intentar emportar-se, ocultant-lo entre la roba, una pernil ibèric (d'oferta, a 59 euros). Va ser trincat ipso facto pels Mossos.


Artur Trias (Franciscu).

En Franciscu no pujarà mai a l'escenari del Kodak Theatre a dedicar un òscar a la seva mare, la seva tieta i a Catalunya. Però només pel fet d'haver d'interpretar durant anys un pobre diable que ha de mitigar el dolor de les morenes fumant maria, ja mereix la nominació a català de l'any.


Alicia Esteve / Tania Head.

La catalana més internacional de l'any 2007, amb diferència. La seva capacitat per la fabulació i el marqueting personal és extraordinària i mereix un reconeixement. Els que la titllen d'impostora, egòlatra i mentidera impresentable són una colla d'envejosos. Cap d'ells sortirà mai a la portada del New York Times.

Duran i Lleida mataria per sortir al niu iork taims encaixant amb Rudy Giuliani.


Professora Rossana.

No pot ser que, tenint el país que tenim, no hi hagi, entre els candidats, un representant oficial dels dropos, els galtes i els aprofitats en general.

Aquesta dona amb pinta de madam de puticlub, que tots heu vist a les nits del canal 25 venent els seus serveis de vidència telefònica i tarot per SMS, ha de ser tinguda en compte.

Una paia que és capaç d'aconseguir que la gent es deixi els quartos en serveis com “ritual de purificación y transcomunicación”, llibres amb el títol “Manual de crecimiento mágico a través del “yo soy"”o comprant aquesta merda d'amulet que ha batejat com "el mandalá", per 120 euros, mereix el respecte i admiració de tots aquells que aspiren a forrar-se sense fotre brot i la nominació a catalana de l'any.

"El mandalá transmuta todo lo negativo en positivo y ejerce,
al tiempo, un abrimiento de caminos en el amor", apa, 120 de l'ala.

Post patriconat per “meiga mágica”

dijous, 21 de febrer del 2008

EXPRESSIONS QUE EM DONEN PEL SAC


“aconteixement”

“punyetassu”

“apa, adiós”

“si servit”

“lugrar”

“abogat”

“de la guard”

“per suposat”

“aiga del grifu”

“m'has assustat”

“finde”

“enfermetat”

pronunciar “paf” per referir-se a un pub.

pronunciar “vozca” per referir-se al vodka.


PD: La foto no té res a veure amb el post, però també em dóna pel sac.


dimarts, 19 de febrer del 2008

NO!, NO HE VIST “MAMMA MIA”

Sé que molts desitjaran apedregar-me per aquesta afirmació: EM CAGO EN EL TEATRE MUSICAL.

De petit, quan els dissabtes, després de dinar, feien la pel·lícula de “sesión de tarde” hi havia tres possibilitats: Pel·lícula d'americans pelant nazis o japos, pel·lícula d'americans pelant sioux o pel·lícula de bujarrons arrencant a cantar i ballar en mig d'una escena. Quan es donava aquesta tercera opció la frustració i la còlera m'inundaven de ganes de veure cremar en Fred Astaire, la Ginger Rogers, en Frank Sinatra, en Gene Kelly i tota aquesta escòria en una immensa pira feta de sabates de claqué.

Aquell trauma infantil no ha estat mai superat i l'odi vers les pel·lícules i els espectacles en què la gent es diu les coses cantant ha anat creixent alimentat per imatges com aquesta:



Aquesta ràbia ha estat latent i continguda fins que algún fill de perra ha decidit importar els pitjors subproductes de la Gran Via Madrileña i els teatres de Barcelona han estat sent envaïts, o ho seran pròximament, per operetes de la calanya de “Mamma mia”, “We will rock you”, “Grease, el musical de tu vida”, “Hoy no me puedo levantar”, “Romeo y Julieta, el musical” o “Cabaret, El musical”.

Tu puta madre, el musical.

dilluns, 18 de febrer del 2008

NO L'HE DINYAT

Hola, col·legues.

Diverses circumstàncies (gens greus i molt domèstiques, així que us les estalviaré), m'han mantingut lluny del meu i dels vostres blogs durant força temps. Ara que la cosa ja està més calmada, em proposo actualitzar i visitar-vos tant sovint com pugui.

Il·lustraré aquest post amb una imatge que m'incita a tornar:

dijous, 29 de novembre del 2007

APARCATS


Estic indignat, senyors, que quedi clar: INDIGNAT. Llegeixo aquesta notícia segons la qual al centre comercial Gran Via 2, han creat el que els periodistes enginyosos han batejat com “aparcamarits” o “guarderia per a homes”, un espai amb sofàs, premsa esportiva i teles de pantalla plana on les senyores “aparquen” els homes que les acompanyen a comprar roba per què no molestin.

Però què s'han cregut? És absolutament ofensiu que tractin els homes com a goril·les insensibles, únicament interessats en jeure al sofà a mirar la tele i llegir l'Sport. Què es pensen? que no som capaços de gaudir d’una tarda de compres? Que per ser homes no ens poden agradar la roba i els complements? Tant simples i primitius ens consideren?

Aquest ultratge al gènere masculí constitueix una discriminació sexista en tota regla, així de clar. Què dirien moltes dones si als camps de futbol o als concessionaris de cotxes posessin uns “aparca-dones”, amb revistes de cor, telenovel·les i tallers de cuina i punt de creu, eh, eh? Què dirien? Tolerarien una ofensa masclista d'aquest calibre?

Ehem...

Vale, va, m'heu enganxat, ja he dit prou parides, seré sincer: EM SEMBLA UNA IDEA COLLONUDA.

A CAP home que es vesteixi pels peus li agrada mirar aparadors, aguantar perxes, menjar-se els mocs a la porta de l'emprovador, anar a buscar una talla més, i tota la merda que comporta acompanyar una dona a comprar roba . Aquesta és la puta veritat.

Així que espero que aquesta magnífica iniciativa s'estengui ràpidament a tots els espais comercials de la ciutat, si bé proposo unes millores per fer-ne un espai més acollidor:

  • Espai de degustació d'embotits, formatges i vins.
  • Accés gratuït a internet per poder connectar-nos al youtube, als blogs dels col·legues i a pàgines marranes.

I que li donin pel sac a l'Adolfo Domínguez.


dimarts, 20 de novembre del 2007

AVÍS ALS CONSUMIDORS

Si un matí, rentant-vos les dents amb el vostre dentífric Colgate Herbal White, en comptes de gaudir de la frescor natural de la millor combinació d’herbes silvestres, noteu que la boca us queda amb gust a merda, és que heu ensopegat un dels tubs de pasta de dents Colgate on s’han detectat elements fecals.

Un gust inesperat, però no menys natural.


Yo ma rentu als pinyus amb Colgate Fecal White i al Jose li encanta.

dimecres, 14 de novembre del 2007

CRUYFF: GALLINA CAGADA.


Després de la derrota del Barça a Getafe s'han començat a sentir veus reclamant un canvi d'entrenador i han sortit noms com Mourinho, Valverde o Van Basten.

Quina merda de solucions són aquestes? Mourinho és un bon entrenador, d'acord, però, ¿no haviem quedat que era un “puto traductor que odia el Barça i que nosaltres l'odiem a ell vete al teatro prepotent filldeputa”? I fitxar l'entrenador de l'Espanyol?, que no tenim honor? som nosaltres els que venem a l'Espanyol els que fracassen al Barça, de tota la vida. Van Basten no ha fet una merda com entrenador, què cony pinta aquest tio en la travessa de possibles substituts?

La resposta a l'ultima pregunta és: Johan Cruyff. “Van Basten, el favorito de Cruyff”, diu la remor de la premsa esportiva.

Ja n'estic fins els collons d'aquest tio i de la colla de mamons que el tenen per l'oracle del Barça. Com pot ser que un paio que porta deu anys retirat segueixi tenint tanta influència?

No volem una iaia criticaire. No volem un entrenador a l'ombra. Volem un entrenador.

"Los centrales, diez metros adelante; las líneas, más juntas, velocidad del balón y juego de posición", "Cuando el equipo tenía la pelota no encontraba a nadie desmarcado. Todos quietos. Ni un movimiento de ruptura", "No ha mejorado nada, pero esto no es lo peor. El equipo ha dado un paso atrás (...). Ahora es el momento de dar un golpe de timón", diu en el seu últim article a El Periódico.

No en saps tant tio? No ho veus tot tan clar? No tens el títol d'entrenador? Doncs tingues els sants collons de fotre't el chándal d'una puta vegada i baixar al camp a jugar-te-la. Ah, que si te la jugues potser perds?, és clar.

“El millor entrenador de la història del Barça”. “El creador del Dream Team”. “El guanyador de quatre lligues consecutives i de la primera copa d'Europa”. Vols ser recordat així. Et cagues a les calces de pensar que pots perdre aquesta fama. T'horroritza ser tu el criticat i no l'eminència futbolística que es dedica a pontificar.

Dedicar-se a jugar al golf i a escriure dos articles per setmana fotent maranya és molt còmode, però és de covards. Ara ja no tens excusa, el Núñez ja no hi és. Prou de moure els fils a la reraguarda. Dóna la cara o que et donin pel cul.

dimarts, 6 de novembre del 2007

DISSENYADORS DE MODA

Els dissenyadors de moda són uns paios que de petits els agradava vestir nines i dibuixar princeses i de grans s’han dedicat a embaucar iaies milionaries, esnifar farlopa i beure champagne.

Com a gurús de la moda, la seva imatge hauria de ser el paradigma de l’estil, l’elegància i el bon gust, però ells es pixen i es caguen en tot això, que per alguna cosa són dissenyadors d’alta costura i es poden permetre el luxe de portar unes pintes que si fossis tu t’apedregarien pel carrer.

En la seva particular competició per veure qui és més hortera s’agrupen en tres grans categories:

1.-PARELLA CONJUNTADA: Per aconseguir fer el doble de ràbia, s’aparellen unint els seus noms monyarrosos amb una “&” i apareixent al final de les desfilades vestits iguals i saludant sota una pluja de clavells i confetti daurat. Són il·lustres integrants d’aquest grup:

Victorio & Lucchino.

En realitat es diuen Víctor Rodríguez i José Luís Medina, però quedava poc glamurós

Dolce & Gabbana.

Encantats d'haver-se conegut

Viktor & Rolf.

En Bud Spencer els hauria de fer una visita.


2.-SENYORS GRANS RECREMATS: Aquests acòlits de Dorian Gray lluiten contra els efectes del pas del temps a base raigs UVA, tints, perruquins i samarretes ajustades. Si veiessis el teu avi vestit així l’ingressaries a un asil psiquiàtric. Tenen tots els números per morir a causa d’un melanoma, però se’ls ha de reconèixer que, després de tants sacrificis, han aconseguit tenir una imatge realment patètica. Els seus màxims representants són:

Giorgio Armani.

Per molt que es perfumi fa olor de churrasco acabat de treure de la barbacoa.

Valentino.

Es tenyeix amb una mescla de tempera marró i reparador de mobles O’cedar.

Roberto Cavalli.

“Cómo pude yo haberme perdido la fiesta? Yo soy la fiesta”. ...

Yves Saint-Laurent.

La mostra de com portar un gat atropellat al cap i viure tan tranquil.

Claude Montana.

Espero no compartir mai ascensor amb aquest senyor.


3.-ENGENDRES VESTITS COM AUTÈNTICS FILLS DE PERRA: Si existeix l’infern segur que està ple de paios vestits així. Vegeu els fills predilectes de l’horror:

John Galliano.

Abans d'obrir l'armari es fot quatre clenxes.

Karl Lagerfeld.

La síntesi de la abuela de la fabada i Michael Jackson.

Així està el pati.

divendres, 26 d’octubre del 2007

dilluns, 15 d’octubre del 2007

BÍTEM SOCIAL RULES

Com a bons ciutadans, gregaris i necessitats d’acceptació, estem acostumats als convencionalismes socials, aquelles normes no escrites que fan que, per exemple, aguantis impassible i assentint amb el cap, el rotllo insuportable sobre vins i cellers, provinent de la boca halitòsica del nòvio de la teva cosina.

Però encara hi ha gent sense complexos, que va per la vida trencant motllos.

Diumenge dinàvem a casa dels meus sogres. També hi estaven convidats uns familiars llunyans que jo no coneixia, cosins de l'avi de la meva dona, que viuen al poble de Bítem, al Baix Ebre.

El que un espera, quan venen convidats, és que es presentin amb un tortell de crema o una ampolla de cava, que són elements inclosos en la llista no escrita de “coses que es poden portar quan et conviden a dinar els diumenges”.

El que no t'esperes de cap manera és que es presentin amb 15 quilos de mandarines i tres melons. I menys que et diguin. “Vos hem portat esta fruita del nostre tros, que mos sobrava i l'haguéssim hagut de tirar. Lo meló gros s'ha de menjar avui que està molt madur i demà ja serà podrit”.

Amb dos collons com dos rodes de carro.

Nosaltres, esclaus de les normes socials, vam menjar, de postres, meló passat, vam dir que era boníssim (molt gustós, es diu en aquests casos) i vam haver de carretejar cinc putos quilos de mandarines cap a casa, per no quedar malament amb la sogra, que li sabia greu llençar-les.

Borregos que som.

I a sobre moltes eren verdes. Tot un detall.