dissabte, 30 de juny de 2007

CAP AL SUD


Demà me’n vaig vuit dies de vacances. No vaig a Alemanya, ni a Paris, ni a Xile i Rapa Nui , ni a jeure sota un cocoter. El meu destí és més modest. Vaig al país de l’orxata, la finca particular de Francisco Camps i Rita Barberà . Tota la meva solidaritat amb els valencians que els han d’aguantar tot l’any.

Ja us explicaré.

dimecres, 27 de juny de 2007

PUNTMB: SI ALGÚ TÉ OUS DE LLEGIR-SE-LA SENCERA LI PAGO UN SOPAR.


Divendres passat, un amable empleat de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), em va encolomar aquests quinze paperots grapats que responen al nom de PUNTMB, un infumable pamflet que ens volen colar com a “revista d'informació i servei” i que no és més que puta propaganda al servei dels alcaldes de l'àrea metropolitana.

PUNTMB és la publicació més inútil i avorrida que he llegit mai. Us ben juro que m'he distret mil vegades més llegint les etiquetes del desodorant i el xampú mentre cagava. No és estrany que no veiés ningú llegint-la. Anava directe a la paperera o al terra.

El contingut d'aquest cagarro amb aparença de revista és lamentable: Nou pàgines estan dedicades a exaltar l'excel•lentíssim servei que ens proporciona TMB, destacar-ne les constants millores i lloar els responsables de tant magna obra. Cinc pàgines més descriuen la magnífica actuació de l'Ajuntament en l'organització d'actes com el festival Grec i la gestió del Parc d'atraccions del Tibidabo. L'última pàgina és de passatemps: Sopa de lletres, sudoku i les vuit diferències entre dues fotos d’un autobús. Penós.

Estaria bé saber exactament quanta pasta estant dilapidant en la perpetració d'aquest fulletó, però fent quatre números t'esgarrifes:

• Per fer una publicació quadrimestral de 15 pàgines, hi participa un equip de 19 persones entre comitè editorial i redactors. En proporció, per fer un diari com l'Avui (64 pàgines diàries, és a dir 7.680 pàgines en quatre mesos), farien falta 9.728 persones. És a dir, que hi ha 19 paios en nòmina tocant-se els ous durant tres mesos i vint-i-nou dies, més o menys.

• Segons diu la pròpia publicació, se’n distribueixen 260.000 exemplars. No en tinc ni puta idea de quant val imprimir 3.900.000 pàgines a tot color, però barat no deu ser. Si li sumem el cost dels sous dels repartidors, la broma ens surt per un colló i mig.

Finalment, destacar que el desagradable i raspós tacte de paper reciclat el fan inhàbil per eixugar-s’hi el cul, que és l’única utilitat que faria honor al seu contingut.

TMB: Seguirem informant.



dissabte, 16 de juny de 2007

BIOGRAFIA FICCIÓ

Contagiat per la nostàlgia d’alguns posts (1, 2), he començat a recordar alguns personatges que van marcar la meva infantesa i que, de sobte, es van esfumar per sempre més. Caiguts en l’oblit, mai ningú escriurà la seva biografia. Però ben segur que van continuar les seves vides i es mereixen un futur més enllà de l’any 85, que m’he permès imaginar.


CHEMA, EL PANADERO DE BARRIO SÉSAMO



El bo d’en Chema va plorar el dia que Espinete va mirar la càmera i va dir: “hasta siempre amiguitos”. Havia acabat una etapa inoblidable de la seva vida, plena d'èxit i de popularitat, en que els nens l'aclamaven pel carrer i les mares es delien per fornicar amb ell.

Borratxo de fama i segur de les seves capacitats com actor va començar a fer càstings i a esperar trucades que no arribaren mai. Encasellat en el personatge de forner cantaire i enrotllat amb els nens, l'únic paper que li van oferir va ser el de forner cantaire i enrotllat en la versió teatral de Barrio Sésamo.

Desesperat i foll de ràbia perquè al seu antic company “Julián el del quiosco” no paraven de sortir-li papers a diverses sèries de TV, va entrar al món del porno on va protagonitzar pel•lícules com “cómeme la barra de pan” o “con las manos en la masa y la polla en el coño de la Tomasa”.

El 1998 va fundar junt amb en Frasco de Verano Azul, Maricruz Soriano y el bateria de Duncan Dhu la AEAO (Asociación Española de Artistas Olvidados)

Després d'anys de psicoanàlisi, va acabar assumint el seu rol i actualment regenta la “Panaderia Chema”, en un barri de Madrid.


ANA (D'ENRIQUE Y ANA)



Com molts nens prodigi, l'angelical Ana no va poder superar el trauma de veure estroncada la seva fulgurant carrera al món de la música en ser abandonada pel pèrfid Enrique del Pozo. Després d'arribar al cim de l'èxit amb hits com “La gallina co-co-ua” o “Súper disco chino” i d'haver actuat en programes de màxima audiència com sabadabadá i la cometa blanca, es va trobar, d'un dia per l'altre, oblidada i condemnada a portar una vida gris d'estudiant de primaria al col•legi públic Divina Pastora del barri d'Entrevías.

Profundament traumatitzada per la mort de Felix Rodríguez de la Fuente, va voler estudiar veterinària, però li va faltar una dècima a la selectivitat i va acabar fent un curs de perruqueria canina.

Malgrat tot, mai s'ha desvinculat completament del món de la música. Els seus últims treballs han estat fer els cors al gingle de l'anunci de Viajes Marsans i la composició de L'himne de la Comunidad de Múrcia.


MILIKITO



Després de passar-se uns quants anys fent de pallasso mut que tocava un esquellot, va triunfar a la tele presentant un programa vestit de traje negre amb bambes Converse blanques. També va tenir èxit a la música amb hits com “cuidado con Paloma” i “te huelen los pies”. Després va muntar una productora per fer SÈRIES DE MERDA com “médico de familia”, “Javier ya no vive solo” o “Los Serrano” i actualment ESTÀ PODRIT DE PASTA. Hòstia, ara que hi penso, això ha passat de veritat, que fort!


divendres, 8 de juny de 2007

HÒSTIES CONSAGRADES



Després d'observar aquestes imatges voldria fer algunes consideracions:

El papa està sord com una campana. Es forma una tangana de collons darrera seu i el tio ni s'immuta, segueix saludant com si res mentre estomaquen a l'infeliç del saltimbanqui.

La Guàrdia Suïssa pot ser acusada de brutalitat policial? Faran una manifestació per la plaça de Sant Pere?

No recollir un autoestopista necessitat de transport diu molt poc en favor de la la caritat cristiana del papa.

Què aplaudeix la gent? Al papa o com li castiguen el fetge al desgraciat de la gorra?

El papamòbil descapotable és una espècie de land rover de segona mà pintat de blanc amb pintura acrílica titanlux. Crisi econòmica al Vaticà?

Donaria més color a la rua papal que a la part del darrera del papamòbil hi anés el Joan clos vestit de groc ballant al ritme de Carlinhos Brown.

"Portati bene con il papa o ti rompo la pinyata"