APARCATS

Estic indignat, senyors, que quedi clar: INDIGNAT. Llegeixo aquesta notícia segons la qual al centre comercial Gran Via 2, han creat el que els periodistes enginyosos han batejat com “aparcamarits” o “guarderia per a homes”, un espai amb sofàs, premsa esportiva i teles de pantalla plana on les senyores “aparquen” els homes que les acompanyen a comprar roba per què no molestin.

Però què s'han cregut? És absolutament ofensiu que tractin els homes com a goril·les insensibles, únicament interessats en jeure al sofà a mirar la tele i llegir l'Sport. Què es pensen? que no som capaços de gaudir d’una tarda de compres? Que per ser homes no ens poden agradar la roba i els complements? Tant simples i primitius ens consideren?

Aquest ultratge al gènere masculí constitueix una discriminació sexista en tota regla, així de clar. Què dirien moltes dones si als camps de futbol o als concessionaris de cotxes posessin uns “aparca-dones”, amb revistes de cor, telenovel·les i tallers de cuina i punt de creu, eh, eh? Què dirien? Tolerarien una ofensa masclista d'aquest calibre?

Ehem...

Vale, va, m'heu enganxat, ja he dit prou parides, seré sincer: EM SEMBLA UNA IDEA COLLONUDA.

A CAP home que es vesteixi pels peus li agrada mirar aparadors, aguantar perxes, menjar-se els mocs a la porta de l'emprovador, anar a buscar una talla més, i tota la merda que comporta acompanyar una dona a comprar roba . Aquesta és la puta veritat.

Així que espero que aquesta magnífica iniciativa s'estengui ràpidament a tots els espais comercials de la ciutat, si bé proposo unes millores per fer-ne un espai més acollidor:

• Espai de degustació d'embotits, formatges i vins.

• Accés gratuït a internet per poder connectar-nos al youtube, als blogs dels col·legues i a pàgines marranes.

• Espectacle d'estriptease a càrrec de les candidates a “vecinita FHM 2007”.

I que li donin pel sac a l'Adolfo Domínguez.

AVÍS ALS CONSUMIDORS

Si un matí, rentant-vos les dents amb el vostre dentífric Colgate Herbal White, en comptes de gaudir de la frescor natural de la millor combinació d’herbes silvestres, noteu que la boca us queda amb gust a merda, és que heu ensopegat un dels tubs de pasta de dents Colgate on s’han detectat elements fecals.

Un gust inesperat, però no menys natural.

Yo ma rentu als pinyus amb Colgate Fecal White i al Jose li encanta.

CRUYFF: GALLINA CAGADA.

Després de la derrota del Barça a Getafe s'han començat a sentir veus reclamant un canvi d'entrenador i han sortit noms com Mourinho, Valverde o Van Basten.

Quina merda de solucions són aquestes? Mourinho és un bon entrenador, d'acord, però, ¿no haviem quedat que era un “puto traductor que odia el Barça i que nosaltres l'odiem a ell vete al teatro prepotent filldeputa”? I fitxar l'entrenador de l'Espanyol?, que no tenim honor? som nosaltres els que venem a l'Espanyol els que fracassen al Barça, de tota la vida. Van Basten no ha fet una merda com entrenador, què cony pinta aquest tio en la travessa de possibles substituts?

La resposta a l'ultima pregunta és: Johan Cruyff. “Van Basten, el favorito de Cruyff”, diu la remor de la premsa esportiva.

Ja n'estic fins els collons d'aquest tio i de la colla de mamons que el tenen per l'oracle del Barça. Com pot ser que un paio que porta deu anys retirat segueixi tenint tanta influència?

No volem una iaia criticaire. No volem un entrenador a l'ombra. Volem un entrenador.

"Los centrales, diez metros adelante; las líneas, más juntas, velocidad del balón y juego de posición", "Cuando el equipo tenía la pelota no encontraba a nadie desmarcado. Todos quietos. Ni un movimiento de ruptura", "No ha mejorado nada, pero esto no es lo peor. El equipo ha dado un paso atrás (...). Ahora es el momento de dar un golpe de timón", diu en el seu últim article a El Periódico.

No en saps tant tio? No ho veus tot tan clar? No tens el títol d'entrenador? Doncs tingues els sants collons de fotre't el chándal d'una puta vegada i baixar al camp a jugar-te-la. Ah, que si te la jugues potser perds?, és clar.

“El millor entrenador de la història del Barça”. “El creador del Dream Team”. “El guanyador de quatre lligues consecutives i de la primera copa d'Europa”. Vols ser recordat així. Et cagues a les calces de pensar que pots perdre aquesta fama. T'horroritza ser tu el criticat i no l'eminència futbolística que es dedica a pontificar.

Dedicar-se a jugar al golf i a escriure dos articles per setmana fotent maranya és molt còmode, però és de covards. Ara ja no tens excusa, el Núñez ja no hi és. Prou de moure els fils a la reraguarda. Dóna la cara o que et donin pel cul.

DISSENYADORS DE MODA

Els dissenyadors de moda són uns paios que de petits els agradava vestir nines i dibuixar princeses i de grans s’han dedicat a embaucar iaies milionaries, esnifar farlopa i beure champagne.

Com a gurús de la moda, la seva imatge hauria de ser el paradigma de l’estil, l’elegància i el bon gust, però ells es pixen i es caguen en tot això, que per alguna cosa són dissenyadors d’alta costura i es poden permetre el luxe de portar unes pintes que si fossis tu t’apedregarien pel carrer.

En la seva particular competició per veure qui és més hortera s’agrupen en tres grans categories:

1.-PARELLA CONJUNTADA: Per aconseguir fer el doble de ràbia, s’aparellen unint els seus noms monyarrosos amb una “&” i apareixent al final de les desfilades vestits iguals i saludant sota una pluja de clavells i confetti daurat. Són il·lustres integrants d’aquest grup:

Victorio & Lucchino.

En realitat es diuen Víctor Rodríguez i José Luís Medina, però quedava poc glamurós

Dolce & Gabbana.

Encantats d'haver-se conegut

Viktor & Rolf.

En Bud Spencer els hauria de fer una visita.

2.-SENYORS GRANS RECREMATS: Aquests acòlits de Dorian Gray lluiten contra els efectes del pas del temps a base raigs UVA, tints, perruquins i samarretes ajustades. Si veiessis el teu avi vestit així l’ingressaries a un asil psiquiàtric. Tenen tots els números per morir a causa d’un melanoma, però se’ls ha de reconèixer que, després de tants sacrificis, han aconseguit tenir una imatge realment patètica. Els seus màxims representants són:

Giorgio Armani.

Per molt que es perfumi fa olor de churrasco acabat de treure de la barbacoa.

Valentino.

Es tenyeix amb una mescla de tempera marró i reparador de mobles O’cedar.

Roberto Cavalli.

“Cómo pude yo haberme perdido la fiesta? Yo soy la fiesta”. ...

Yves Saint-Laurent.

La mostra de com portar un gat atropellat al cap i viure tan tranquil.

Claude Montana.

Espero no compartir mai ascensor amb aquest senyor.

3.-ENGENDRES VESTITS COM AUTÈNTICS FILLS DE PERRA: Si existeix l’infern segur que està ple de paios vestits així. Vegeu els fills predilectes de l’horror:

John Galliano.

Abans d'obrir l'armari es fot quatre clenxes.

Karl Lagerfeld.

La síntesi de la abuela de la fabada i Michael Jackson.

Així està el pati.

PESADILLA EN GRIMA STREET

ENDAVANT VIDEO

BÍTEM SOCIAL RULES

Com a bons ciutadans, gregaris i necessitats d’acceptació, estem acostumats als convencionalismes socials, aquelles normes no escrites que fan que, per exemple, aguantis impassible i assentint amb el cap, el rotllo insuportable sobre vins i cellers, provinent de la boca halitòsica del nòvio de la teva cosina.

Però encara hi ha gent sense complexos, que va per la vida trencant motllos.

Diumenge dinàvem a casa dels meus sogres. També hi estaven convidats uns familiars llunyans que jo no coneixia, cosins de l'avi de la meva dona, que viuen al poble de Bítem, al Baix Ebre.

El que un espera, quan venen convidats, és que es presentin amb un tortell de crema o una ampolla de cava, que són elements inclosos en la llista no escrita de “coses que es poden portar quan et conviden a dinar els diumenges”.

El que no t'esperes de cap manera és que es presentin amb 15 quilos de mandarines i tres melons. I menys que et diguin. “Vos hem portat esta fruita del nostre tros, que mos sobrava i l'haguéssim hagut de tirar. Lo meló gros s'ha de menjar avui que està molt madur i demà ja serà podrit”.

Amb dos collons com dos rodes de carro.

Nosaltres, esclaus de les normes socials, vam menjar, de postres, meló passat, vam dir que era boníssim (molt gustós, es diu en aquests casos) i vam haver de carretejar cinc putos quilos de mandarines cap a casa, per no quedar malament amb la sogra, que li sabia greu llençar-les.

Borregos que som.

I a sobre moltes eren verdes. Tot un detall.

COMPRES GILIPOLLES

El consumisme ens ha atrapat. Els calers ens cremen a les butxaques. I acabem comprant o regalant coses inútils, idiotes i absurdes.
Fent neteja per casa aquest cap de setmana, m’he trobat amb alguns d’aquests objectes que mai haurien d’haver sortit de la botiga:

KIT PER FER CÒCTELS:

Algú va tenir la genial idea de regalar-me aquest grapat d’estris incomprensibles que acumulen pols a un calaix del moble del menjador. Regal absolutament inútil, si bé menys perillós que l’infernal artefacte per fer foundies, especialment inventat per donar feina a bombers i cirurgians plàstics especialitzats en desfiguracions facials greus.

Els regals “originals” comprats al Natura o al Vinçon són una caca. Fer a casa còctels, foundies, raclets o cus-cus és de modernillos. Deixa-ho clar als teus amics.

PESES:

No caigueu mai en l’error de comprar unes peses pensant que aconseguireu superar aquell baixón d’autoestima que et provoca la teva imatge al mirall després d’endrapar com un garrí durant les festes de Nadal. No sou Kevin Spacey a American Beauty. Penseu que no n’hi ha prou amb comprar-les, després cal aixecar-les repetidament diversos cops per setmana. I pesen molt. Collons si pesen!. Resultat: vint-i-quatre quilos de ferralla ocupant un espai preciós al meu armari.

"LÁPIZ CORTA-SANGRE":

He conservat aquest ignominiós producte per no oblidar mai un dels moments més ridículs de la meva vida. Un bon dia, a les 7:30 del matí, m’afaitava a tota hòstia perquè feia tard a una reunió amb uns clients. El resultat de tanta pressa va ser un tall profund a la part baixa del nas. No sé quin cony de venes o capil·lars passen per la totxa, però vaig començar a sagnar com un porc a la matança.Després d’infructuosos intents d’aturar-me l’hemorràgia amb el sistema clàssic del taponament amb paper de vàter vaig baixar desesperat a la farmàcia de sota casa implorant una solució al farmacèutic. Em va encolomar aquesta merda d’aquí dalt.

Vaig acabar arribant tard a la reunió després de veure’m obligat a fer tot el viatge en metro pressionant-me el nas amb un clínex davant les mirades flipades de la resta de passatgers. Gol per l’esquadra del farmacèutic. Cabrón.

“JAMONERO”:

La seqüència dels fets de tan absurda compra és la següent:

1.- L’empresa de la teva dona té el detall guai de posar un pernil al lot de Nadal. 2.- No saps on col·locar el pernil a la cuina però t’imagines tallant pernil amb gran estil per obsequiar els teus amics i familiars. 3.- Decideixes comprar un estri d’aquests però pel poc que el faràs servir no et vols gastar molta pasta i el compres al Lidl. 4.- Has comprat un tros de fusta amb uns ferros que ballen i no aguanten bé el pernil i a més te n’adones que no saps tallar pernil. 5.- L’empresa de la teva dona també deu haver comprat el pernil al Lidl, perquè té gust de pernil envasat del Lidl. 6.- Tens dos mesos aquest artefacte fent nosa a la cuina fins que al pernil li surt verdet i decideixes tirar-lo. 7.- Durant els següents 10 mesos tens serioses dificultats per col·locar les olles a l’armari de la cuina, però no et decideixes a llençar aquesta merda d’invent per si l’empresa de la teva dona es torna a enrotllar i li regala un altre pernil el proper Nadal.

COSES QUE EM FAN FÀSTIC

• Parlar amb gent que li canta l'alè a rata morta.

• Els coloms atropellats (sense atropellar també, però menys).

• Les tasses de cafè de bar amb marca de pintallavis.

• Trobar-me al portal de casa un vòmit de fideus i sangria.

• Un moc verd enganxat al seient de l'autobús.

• La baba blanca a la comissura dels llavis.

• Els cargols.

• Isabel San Sebastián.

"Los que leéis este blog sois todos unos cómplices de los terroristas"

PATERNITAT

Hola, amics! Com alguns ja sabeu, l'endemà d'escriure el darrer post va néixer la Júlia, la meva segona filla. L'Aina té 15 mesos, així que ja us podeu imaginar perquè he trigat tres setmanes en tornar a l'activitat blogaire.

Hi ha gent que quan veu que tens dues nenes amb tan poca diferència d'edat, et mira amb cara de commiseració i et diu: “que valents!”. En realitat estan pensant “que pringats!”. Potser sí que sóc un pringat, però, en tot cas, sóc un pringat feliç.

Així que us animo a tots els que us ho estigueu rumiant i no us acabeu de decidir, a provar l'experiència de la paternitat. I no només perquè algú ens haurà de pagar la merda de pensió quan siguem vells.

Això sí, adverteixo que té efectes secundaris i passes a fer coses molt rares, com:

• Gastes molts més diners a la farmàcia que en bars, restaurants, cinemes i tota la resta d'oferta d'oci junta.

• En qualsevol moment et pots trobar parlant amb veu de retardat mental, dient coses absurdes, fent ganyotes lamentables i cantant les cançons més ridícules.
  

• Un dissabte a les vuit del matí pots estar col·locant-li les ulleres al Míster Potato o flipant amb les històries surrealistes dels Teletubies.

• Fas a gust tasques com netejar caca o treure mocs.

Sí, amics, jo abans també em gastava la pasta en cubates

Quatre leuros em va cascar una gitana per un puto tros de plàstic ple d'aire en forma de canari cabezón. Els vaig pagar a gust.

Bé, potser si us animeu a seguir el meu consell, d'aquí a nou mesos i uns quants dies, ullerosos i arruïnats, us estareu cagant en mi i en tota la meva família. Però quan al cap d'uns quants dies més el vostre cadell us agafi fort el dit, us somrigui i digui “papa”, pensareu: “Quanta raó tenies, hòstia!”.

DESMENTINT ARISTÒTIL

L'altre dia em van enviar un recull de frases atribuïdes al gran filòsof Aristòtil. Hi he estat reflexionant i n'he trobat unes quantes que m'han fet venir al cap certes imatges que contradiuen els pensaments del savi grec:

• Només hi ha felicitat on hi ha virtut i esforç seriós, ja que la vida no és un joc.

• Únicament fent el bé es pot ser realment feliç.

• Tot home, per naturalesa, desitja saber.

"Mande? Lo cualo?"

• Entre els animals, l'home és l'únic que poseeix la paraula.

• Qualsevol pot enfadar-se, això és una cosa molt senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tan senzill.

"Prou!!!!"

• El càstig del mentider és no ser cregut.
  

"Apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya"

• En les adversitats surt a la llum la virtut.

"Lo trene van bien hay que tené pasiencia"

• Adquirir des de joves uns hàbits no té poca importància: té una importància absoluta.
  

Currantes en pràctiques

• L'ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona.

• L'únic Estat estable és aquell en el qual tots els ciutadans són iguals davant de la llei.

• Allò que té ànima es distingeix d'allò que no la té pel fet de viure.

"Os odio a todos"

• L'amor únicament es dóna entre persones virtuoses
  

• Es valora més allò que s'ha aconseguit amb molts esforços.
  

"Lo mio ma costao"

• La naturalesa no fa res en va.
  

"gñññññññ"

AQUAGYM

Els detractors del fútbol sempre intenten denigrar-lo definint-lo com: "vint-i-dos tios en calçotets corrent darrera d'una pilota".

Aquesta tarda he contemplat l'espectacle de quinze iaies en banyador fotent saltirons dins d'una piscina agafades a un tub de goma-espuma.

Aquagym: L'esport més idiota que s'hagi inventat.

JENNIFER SORAYA VANESA DE TODOS LOS SANTOS

Com a bons monàrquics (o en el seu defecte juancarlistas), tots deveu saber que la família reial espanyola té la tradició de batejar la seva parentela amb aigua portada expressament del riu Jordà. I com tots sabeu, hi ha gent que té la dèria d'imitar qualsevol parida que facin els famosos, especialment si és la campechana familia real.

El cas és que, avui, xerrant a la feina sobre bateigs, una companya ens ha explicat que té, a casa seva, una ampolla de Fanta de dos litres amb aigua del riu Jordà. La va portar d'un viatge que va fer a Jordània, agafada directament del riu.

La té al congelador perquè no se li faci malbé (?!) i la guarda amb la intenció d'usar-la per batejar la seva descendència. Bé, amb dos litres en té per batejar les properes set o vuit generacions.

Hem començat a fer conya sobre el tema i ha sorgit la idea que podria provar de subhastar-ne, en ampolles petites, per l'eBay, que encara en trauria alguns quartos i que podria allargar-la barrejant-la amb aigua de l'aixeta, com fan amb la droga quan l'adulteren i jajaja i jijiji, etc.

Però la realitat, amics, com sempre, no es deixa superar per la ficció i, efectivament, per l'eBay es ven aigua del riu Jordà, per què la gent de bé pugui batejar a les seves Jennifers i als seus Jonathans com ho fan els reis i els prínceps.

I després un bon banquet al Mesón-Restaurante Felipe y Lali. I cap a casa tant contents.

EFECTE REBOT

De vegades una idea, una situació o una imatge fa que et vinguin al cap, de forma inesperada, pensaments desagradables com, per exemple, Arantxa Sánchez Vicario.

Ahir, l'impacte d'unes imatges va provocar un efecte boomerang al meu cervell i vaig recordar-la trotant com una vedella per la pista, amb la canellera de la rojigualda i bramant a cada cop de raqueta com si li arrenquessin un pèl de les patilles.

El seu joc gris, sense estil ni màgia, es basava en allò que els periodistes esportius del moment en deien “garra”, “coraje” o “espíritu de lucha” , és a dir, fotre canyardos al fons de la pista fins que l'esgotament de la contraria li feia cometre un error.

Vaig rememorar amb esgarrifances el seu insofrible parlar pijo i els reportatges “entranyables” que li feien a la tele amb la boca-piano de la seva mare i els gossos-rata que li van regalar i que va batejar amb els originals noms de “Roland” i Garrós”.

Em vaig estremir en recordar la seva cara de pa de quilo, granelluda i amb borrissol incipient i la seva silueta de bústia de correus, que li conferien un físic especialment desagradable.

I bé, us preguntareu quina impactant imatge ha provocat aquest brutal efecte rebot en el meu cervell, oi?, doncs la resposta és aquesta:

MARIA SHARAPOVA



Sí, amics, ahir vaig patir el que es podria qualificar com associació d'idees antònimes: Un pensament et recorda el totalment oposat.



Crec que les imatges deixen prou clar el que volia dir.

FENÒMENS PARANORMALS

"Passin, senyors, aquí s'explicaran coses més rares que el meu careto"

Hi ha qui atribueix al País Valencià un especial magnetisme per als crims i els fenòmens estranys i obscurs. Certament, aquests dies que he triscat per allà, he estat testimoni directe de diversos fenòmens inexplicables per la ment humana. Vegem-ne uns exemples:

• Constantment se m'apareixien individus amb samarretes amb l'inscripció FBI i subtítol “enginyós” tipus; Fabulous Body Inside, Fashion Beauty Inside, Female Body Inspector. Inexplicablement no en vaig veure cap amb el subtítol Filldeputa Bastant Idiota.

"sóc ditxaratxeru"

• No sé si vaig sofrir una al•lucinació, però vaig veure el Carlos Segarra, cantant de Los Rebeldes, amb un barret de cow-boy de, com a mínim, 40 centímetres de diàmetre, fotent-se una paella a 34ºC. a l'ombra. Li regalimaven gotes de suor del tamany d'una llimona. La closca d’aquest paio és capaç d’aguantar temperatures infernals: Aquest tio no és humà.
  

"No em trec el sombrero ni per cagar, què passa?"

• A tots els restaurants on he anat, el cambrer m'ha tractat de “caballero”, fet que em fa molta ràbia i em posa molt nerviós. Casualitat?

• Passejant per Dénia, vaig entrar a la llibreria més sinistra del món. La selecció de títols exposats era terrorífica, com demostra el fet que el llibre més destacat era l'escrit per l'Asha Miró i la seva negra. Una llibreria així no pot funcionar com a negoci, segur que era una tapadora d'alguna activitat fosca.

Literatura selecta

• Em vaig perdre amb el cotxe per una urbanització i em vaig veure envoltat de cases molt estranyes, amb la peculiaritat que totes tenien enganxades a la paret de l'entrada, amb lletres de rajola ceràmica decorada, missatges incomprensibles i inquietants com “Villa Paquita”, “Villa Los Geranios” o “Villa Mon Amour”. Vaig sortir corrent. Vaig tenir por.