dijous, 6 de març de 2008

CATALÀ DE L'ANY

Ai, quins nervis, ja s'acosta la gran gala dels il·lustres nostrats. Ja sabem els deu candidats a català de l'any 2007. Qui seran, qui seran?
CANDIDATS OFICIALS A CATALÀ DE L'ANY 2007


Ja ho veuen, senyors, quina decepció. Tot tan gris i previsible com sempre: Cantants, cuiners, esportistes, científics i fins i tot algú que perdria una partida d'escacs contra una mona borratxa, com Raúl Tamudo, aspiren a ser nomenats català de l'any.

Doncs no hi estic d'acord, no senyor. No pot ser que només puguin tenir aquest honor personatges que sortirien ensenyant la saleta de casa al “Tot i més”.

Què hi ha d'aquells compatriotes que, amb humilitat, han aconseguit fer-se un lloc en l'imaginari català, però que l'establishment ha llençat al sac dels pàries, els fracassats i els “cantamanyanes”?

Ja n'hi ha prou d'aquesta farsa. S'ha de proposar una alternativa. Els meus candidats a català de l'any 2007 són:

Dieguito el malo.

Dieguito ens demostra que es pot arribar al lloc més alt del lumpen català sent un delinqüent absolutament desastrós. Només cal tenir moltes ganes de notorietat i que te la bufi tirar-te mitja vida a Can Brians.

L'obsessió d'aquest pelacanyes ha estat sempre sortir a la tele i als diaris, fins al punt de deixar-se entrevistar, tan panxo, per l'”entre linies” mentre estava fugat i en recerca i captura, fet que demostra que és el delinqüent amb més pachorra de la nostra història.

En el seu últim atracament, el tio va tenir els sants collons de cascar-se tres birres al bar del davant del Caprabo que anava a atracar, fent-la petar alegrament amb el cambrer. En un moment donat, li va caure una bala al terra "Oiga que se le ha caído una bala", "No, no, es una moneda", va dir Dieguito, “me voy que llego tarde”. Va culminar aquest brillant cop retenint set ostatges durant una hora, pimplant-se una ampolla de cava durant el setge policial i deixant-se convèncer per les caixeres que retenia com a ostatges, de sortir barrejat amb elles disfressat amb una perruca grisa i unes ulleres de pasta. En sortir, va intentar emportar-se, ocultant-lo entre la roba, una pernil ibèric (d'oferta, a 59 euros). Va ser trincat ipso facto pels Mossos.


Artur Trias (Franciscu).

En Franciscu no pujarà mai a l'escenari del Kodak Theatre a dedicar un òscar a la seva mare, la seva tieta i a Catalunya. Però només pel fet d'haver d'interpretar durant anys un pobre diable que ha de mitigar el dolor de les morenes fumant maria, ja mereix la nominació a català de l'any.


Alicia Esteve / Tania Head.

La catalana més internacional de l'any 2007, amb diferència. La seva capacitat per la fabulació i el marqueting personal és extraordinària i mereix un reconeixement. Els que la titllen d'impostora, egòlatra i mentidera impresentable són una colla d'envejosos. Cap d'ells sortirà mai a la portada del New York Times.

Duran i Lleida mataria per sortir al niu iork taims encaixant amb Rudy Giuliani.


Professora Rossana.

No pot ser que, tenint el país que tenim, no hi hagi, entre els candidats, un representant oficial dels dropos, els galtes i els aprofitats en general.

Aquesta dona amb pinta de madam de puticlub, que tots heu vist a les nits del canal 25 venent els seus serveis de vidència telefònica i tarot per SMS, ha de ser tinguda en compte.

Una paia que és capaç d'aconseguir que la gent es deixi els quartos en serveis com “ritual de purificación y transcomunicación”, llibres amb el títol “Manual de crecimiento mágico a través del “yo soy"”o comprant aquesta merda d'amulet que ha batejat com "el mandalá", per 120 euros, mereix el respecte i admiració de tots aquells que aspiren a forrar-se sense fotre brot i la nominació a catalana de l'any.

"El mandalá transmuta todo lo negativo en positivo y ejerce,
al tiempo, un abrimiento de caminos en el amor", apa, 120 de l'ala.

Post patriconat per “meiga mágica”

dijous, 21 de febrer de 2008

EXPRESSIONS QUE EM DONEN PEL SAC


“aconteixement”

“punyetassu”

“apa, adiós”

“si servit”

“lugrar”

“abogat”

“de la guard”

“per suposat”

“aiga del grifu”

“m'has assustat”

“finde”

“enfermetat”

pronunciar “paf” per referir-se a un pub.

pronunciar “vozca” per referir-se al vodka.


PD: La foto no té res a veure amb el post, però també em dóna pel sac.


dimarts, 19 de febrer de 2008

NO!, NO HE VIST “MAMMA MIA”

Sé que molts desitjaran apedregar-me per aquesta afirmació: EM CAGO EN EL TEATRE MUSICAL.

De petit, quan els dissabtes, després de dinar, feien la pel·lícula de “sesión de tarde” hi havia tres possibilitats: Pel·lícula d'americans pelant nazis o japos, pel·lícula d'americans pelant sioux o pel·lícula de bujarrons arrencant a cantar i ballar en mig d'una escena. Quan es donava aquesta tercera opció la frustració i la còlera m'inundaven de ganes de veure cremar en Fred Astaire, la Ginger Rogers, en Frank Sinatra, en Gene Kelly i tota aquesta escòria en una immensa pira feta de sabates de claqué.

Aquell trauma infantil no ha estat mai superat i l'odi vers les pel·lícules i els espectacles en què la gent es diu les coses cantant ha anat creixent alimentat per imatges com aquesta:



Aquesta ràbia ha estat latent i continguda fins que algún fill de perra ha decidit importar els pitjors subproductes de la Gran Via Madrileña i els teatres de Barcelona han estat sent envaïts, o ho seran pròximament, per operetes de la calanya de “Mamma mia”, “We will rock you”, “Grease, el musical de tu vida”, “Hoy no me puedo levantar”, “Romeo y Julieta, el musical” o “Cabaret, El musical”.

Tu puta madre, el musical.

dilluns, 18 de febrer de 2008

NO L'HE DINYAT

Hola, col·legues.

Diverses circumstàncies (gens greus i molt domèstiques, així que us les estalviaré), m'han mantingut lluny del meu i dels vostres blogs durant força temps. Ara que la cosa ja està més calmada, em proposo actualitzar i visitar-vos tant sovint com pugui.

Il·lustraré aquest post amb una imatge que m'incita a tornar: