DIUEN ...

No heu tingut mai la temptació, per pura curiositat científico-patillera, de crear un rumor i esperar a veure si et torna per una altra via, fins on és capaç d’expandir-se i com es transforma pel camí? Fer l’experiment no ha de ser difícil. Et poses d’acord amb tres o quatre amics, us inventeu un rumor que tingui gràcia, l’expliqueu cadascú a unes quantes persones de diferents àmbits i a esperar.

Jo confesso que sí que hi he pensat, però no ho he fet mai. Problemes de consciència? Segurament. Però al cap i a la fi, he contribuït, com tothom, a difondre molts rumors, de tot tipus, sense cap remordiment i passant-m’ho d’allò més bé.

En tot això m’hi ha fet pensar un post, del divertidíssim bloc “racó dels calçasses” , referit a la Mari Pau Huguet. Qui no l’ha sentit mai el rumor que la Mari Pau és una lleona que s’ha repassat mig TV3? És un rumor que fa gràcia, siguem sincers, potser pel contrast amb la imatge de bona nena i pubilla nostrada de la Mari Pau.

Els rumors referits a famosos propers sempre són els que fan més gràcia i els que la gent més es creu, perquè qui l’explica pot afegir-hi referències personals que entronquen amb la font: “la germana d’un que juga a futbol amb un company meu de feina, ha vist…”

Alguns són realment estrambòtics i absurds. Un que sempre m’ha fet riure molt, per rebuscat, és aquell que relacionava personatges tan dispars com Josep Borrell i Ortega Cano. O Qui no s’ha partit el pit imaginant-se l’Aznar menjant-li la xona a la Cayetana Guillén Cuervo, o a la Obregón explotant-li les mamelles dins d’un boeing-757?

D’altres van amb més mala hòstia, la veritat, i és molt possible que darrera el seu origen hi hagi rancúnia personal i ànims de vendetta: Recordeu les mil històries diferents, referides a malalties, que van sorgir arran de la retirada del futbol del Guardiola? I quanta gent us ha dit que un conegut ha vist com al Pasqual Maragall l’havien de recollir de sota la taula amb les capacitats verbals i cognitives no aptes per al normal desenvolupament de les tasques quotidianes (toma eufemisme!)?

Després hi ha els de caire sexual, a quin més heavy, com el de que el Richard Gere es fotia ratolins per l’ojete, el del Ricky Martin tancat a un armari per donar-li una sorpresa a una fan, propietària d’un gos aficionat a la nocilla o el que deia que Marilyn Manson (de qui, per cert, també havia sentit que era aquell nen que feia d’amic del protagonista de la sèrie “Aquellos maravillosos años”), s’havia fet treure tres costelles per poder-se-la mamar ell mateix.

La caixa incitant a la joventut a imitar Marilyn Manson.

Com veieu, n’hi ha per tots els gustos. Qui els pateix es deu cagar en la mare que va parir al lumbreras que se’l va inventar. I són molt difícils de tallar perquè rarament sortirà el famós de torn desmentint-lo (Bé, no m’imagino a Richard Gere declarant: “senyors, he de desmentir que m’introdueixi rosegadors per via anal” o a Josep Borrell: “Nego rotundament que Ortega Cano i jo ens donguem pel sac”). I després hi ha el factor internet, que fa que els rumors i la pseudo-informació es difonguin a tota hòstia (en relació a aquest tema us recomano aquest post, de l’admirat blog Marcsbrain).

El Butano va fer mítica l'abjecta frase:
“el rumor es la antesala de la notícia”.

En fi, els rumors fan sorgir el malparit morbós que hi ha en cada un de nosaltres, reconeguem-ho. Són divertits, però alhora cruels. La vida és així.