A BODES EM CONVIDES
Dissabte vaig anar de convidat a un casament. Vet aquí algunes impressions:
- Deixar la façana de Santa Maria del Mar plena de serpentines i goma-sprai de color rosa és lleig.
- Les dones amb la pell de la pitrera amb l’aspecte d’un pergamí egipci del segle IV A.C., no haurien de posar-se escot.
Aquest escot mola. Aquest no.- Les dones amb unes espatlles més amples que la Martina Navratilova, no haurien de portar vestits de tirants.
- Està bé que ofereixin feina als interns de Quatre Camins com a cambrers de convits de casament, però em sap greu que els facin posar guants blancs dues talles grans.
- Detesto el moment en que el fotògraf passa taula per taula a fer fotos. Has de posar amb cara d’idiota mentre la resta d’integrants de la taula et mira.
- El “detallet” de boda és un objecte condemnat a romandre amagat indefinidament en el calaix més recòndit de cada casa. L’haurien de suprimir.
- Les perruqueries on van les iaies només saben fer un pentinat: Permanent amb la laca suficient per formar un forat a la capa d’ozó sobre el cap de cada iaia.
- Els homes de més de 60 anys no haurien d’intentar beure en una tarda tot l’alcohol que el seu fetge és capaç de filtrar en un any.
- Els cursos de balls de saló han fet molt de mal a la dignitat de les persones.
Rosa de España. Qué guapa eres!
10 comentaris:
Si senyor! Magnífic analisí carregat de crítica social.
Jo el que més detesto de les bodes és la pre-boda. En concret el comiat de solter. És necessari vexar el nuvi?
I jo hi afegiria elements a eliminar: les sabates que t'apreten i no et posaràs fins la boda següent, el típic regal del puret i els confits, les corbates a subhasta per recaptar fons per al viatge a Playa Bàvaro, els càntics amb tovallons en alça tot corejant "que se besen, que se besen" (que té una adaptació catalana en allò de "que es facin un petó, un petó de cine, etc) i els disc-jòqueis que només tenen en cartera els Paquitos Chocolateros i derivats.
Déu meu, entre tots han fet un magnífic retrat de la situació "boda".
Ehem... de fet, en dues setmanes seré el padrí d'un amic meu. Ja em veuen, doncs, escrivint el poema ("el amor és como una flor que no debe marchitarse...") i portant-lo a una impremta perquè me'l imprimeixin en paper de pergamí. Tota una experiència en els límits de la realitat...
És una merda haver de comprar regals.
jajaja molt bo aquest tema de la boda....però penso que t'has quedat curt! jo hi afegiria altres coses com el tema de cridar "viva los novios" la música que posen a tooootes les bodes, com et seuen (odiosa taula dels solters/joventut/nens) sobretot quan tens una edat crítica, a saber: la meva (20 anys....massa gran pels nens però segons com massa jove per la "joventut" i soltera sí, però no prou solterona com per seure'm a la taula dels solters)
És vertitat, les expressions d'exhaltació col·lectiva "que se besen" o "viva los novios" amb el tovalló "en ristre", o el comiat de solter que deriva en vexacions pròpies de la presó d'abú-graib requeririen una anàlisi en profunditat.
Completament d'acord, Marc, la música que posen els disc-jòqueis casposos fa vomitar.
Senyor Pansete, els seus lectors agrairiem una crònica de la seva experiència com a padrí a l'Endogamia.
En el casament d'un amic de pares divorciats vaig cridar "que se besen los padres del novio". Va ser preciós.
el pitjor és Pakito chocolatero.
diarreamental
Hahaha! Molt bo això sr. Gimene! Els caretos deurien ser antològics.
Diarreamental, ja ets a casa?
Afegir una altra cosa que fa molta ràbia de les bodes: la putada al cotxe.
Que t'omplin el capó de betum sense saber que aquest es menja la pintura...
Tampoc és que em desagradin les bodes. Són un numeret ridícul, però com tot numeret ridícul passa a la posteritat.
Publica un comentari a l'entrada